Quan dic de què faig (quan ho dic fora del sector editorial) és com si digués «detectiu privat» o «forense». Tothom exclama «Ah, sí?» amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui a la multinacional on treballo en règim d’autònoma) em miren amb menyspreu. Sóc una mena de negra. No una negra amb aurèola, no la negra d’un novel·lista famós, no la negra que fa els discursos d’un polític. No, no. Fer això, d’alguna manera, ara tothom ho troba romàntic. Fins i tot sé d’algun escriptor jove d’aquests amb patilles i cara de desolació (d’aquests que escriuen llibres que duen per títol el nom i el cognom d’una dona) que serien feliços fent-ho i sobretot explicant-ho a les entrevistes. El que jo faig és escriure això que se’n diuen «llibres pràctics», de manera que aporto el meu granet de sorra a la degradació imparable de la literatura.

Empar Moliner, La col·laboradora (Barcelona: Columna, 2012)

L’intel·lectual, ja se sap, acostuma a rodejar el seu ministeri d’una aurèola gairebé religiosa: la qual, de fet, no és gratuïta, ja que al cap i a la fi el seu rol dins la societat supleix algunes funcions de l’antic i decaigut magisteri sacerdotal o dels esporàdics intents del profetisme: guiatge i revulsiu.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62, 1964)