«Vés a avisar Monjo, que llogui un auto, un home ha pres mal i cal anar al bosc de seguit.» Es va deixar caure a la cadira i jo vaig arrancar a córrer fins a casa de Monjo i com que allí no el vaig trobar, corrents al cafè on solia fer cap. Allí era, a punt de sortir-ne, i li vaig donar la notícia. Vaig veure com la fesomia li canviava.

Maria Barbal, Mel i metzines (Barcelona: La Magrana, 1990), pàg. 70

I només se’m va acudir de dir-li: Maria, que et vols casar amb mi? I ella, suada com anava, les galtes com dues roses roges, els ulls humits, em va contestar, és clar que sí, és clar que em vull casar amb tu. En aquells moments, jo no sabia que començava la meva desgràcia, i em sentia tan feliç que hauria volgut volar pel damunt dels terrats, o bé tocar els núvols amb les mans. La vaig agafar d’una revolada i vaig arrencar a córrer amb ella, no paràrem de córrer fins a l’entrada del parc. Ens vam aturar darrere d’un àlber i vaig besar uns llavis nets que se m’oferien. Després, les mans van seguir cap avall, cap avall fins a tocar-li el cul, i vaig estar una estona acariciant aquell culet que aviat seria meu del tot.

Montserrat Roig, L’òpera quotidiana (1982)