Nicolau, assegut al costat de la porta, mirava de taponar amb una mescla fangosa els forats d’una vella caldera que havien decidit arraconar. La nit abans ell i Paula s’havien escridassat per aquella caldera. 
   —No la llenceu, que jo l’arreglo! —havia assegurat.
   —Tan cert com que ara plouen figues l’arreglaràs, ximple! Que no veus que sembla un sedàs? —remugà ella—. Més val que t’oblidis de la caldera, que prou feina tindràs demà.
   —Ja ho faré quan l’hagi arreglat —li respongué, sorrut.

Isabel Ledo, Entre dos mons (Barcelona: Edi-Liber, 1998), pàg. 34

Entre llàgrimes, mocs i sanglots vaig dir que el Llistosella i jo havíem clissat un dels vigilants que obria la famosa capsa de llauna i que s’omplia la butxaca de borregos. Per embolicar la troca, vaig dir que ens n’havia donat un a cada un i que ens va amenaçar que ens arrencaria les orelles si ens n’anàvem de la llengua. Em vaig empatollar una història tan certa com ara plouen figues. Però s’ho van creure!

Ramon Solsona, L’home de la maleta (Barcelona: Proa, 2011)