El llit, cobert amb una teuladeta de roba, era el meu refugi blanc des d’on intentava enganyar els dolors del cos i de l’ànima amb oracions i viatges en somnis cap al cel. Cada vegada que veia aparèixer el meu confessor amb els sants olis, pensava, això s’ha acabat, bon vent i barca nova. Però la barca vella, per atrotinada que estigués, retenia la meua ànima al món dels patiments. Afiguri’s, senyoreta, que em van administrar l’extremunció quatre vegades. I entretant, la gent que jo coneixia es moria que donava gust.

Pep Coll, Les senyoretes de Lourdes (Barcelona: Proa, 2008), pàg. 281

Un dia, la dona va dir al seu marit:
   —Ja no ens queda ni un pa a la post i, com que no tenim diners, no podem comprar ni farina ni llenya.
   —I què farem? —va demanar el vell Pau.
   —Hem de prendre un determini, no tenim cap més remei. Hauries d’anar a veure el bruixot Gualter, que es dedica a vendre ànimes al dimoni, a veure si et fa un bon tracte.

Albert Jané, «El feix del dimoni», dins Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007), pàg. 52