Definició
Anar junts i avinguts a divertir-se.
Es van separar de la colla i tots tres van anar de tronc fins a la matinada.
Origen de l’expressió
L’expressió anar de tronc es fonamenta en el fet que el tronc, a més de «la part d’un arbre o arbust compresa entre les arrels i les branques», és també un «parell de cavalls o muls que tiren un carruatge enganxats al fusell». Segons aquesta segona accepció és molt fàcil d’entendre què vol dir anar de tronc: dos amics que van junts a passejar, divertir-se, etc. En Joan i en Pere sempre anaven de tronc.
Jaume Medina Casanovas, El parlar d’una família vigatana (2014), recollit a la Paremiologia catalana comparada digital
Usos
—Van barallar-se?
Emili Teixidor, Retrat d’un assassí d’ocells (Barcelona: Labutxaca, 2011 [1988]), pàg. 164
—Embolics de política i negocis…
—Negocis? Quins negocis?
—Una botiga que volien posar junts, un taller de mecànica, de cotxes i camions, però la política els prenia tot el temps.
—Quina política?
—Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses… Anaven sempre de tronc, i abans tothom es tornava ximple per la política, que si l’Estat Català, que si l’Esquerra Republicana, que si els de la Lliga i el bojos de la FAI…, ningú no pensava en res més. Jo ja li deia, que tanta política no podia acabar bé, que d’aquestes coses només saben sortir-se’n bé els rics, són joguines per entretenir-se els de dalt…Li podria donar molts exemples de les troballes dialèctiques moraguianes [de Rafael Moragas], però bastarà amb un parell. Ja li vaig dir que ell i jo som amics des de la noiesa i que hem anat sovint de tronc. En una d’aquelles remotes matinades de la nostra adolescència, en què ell ja practicava la familiaritat amb la butxaca dels amics, perquè no li devia ser fàcil d’arribar a la butxaca de l’armilla del seu pare, el vaig trobar a la Rambla i després d’explicar-me una facècia, em va preguntar, sobtadament seriós, si tenia cinc duros per a deixar-li. Jo em vaig posar a riure i li vaig dir: «Home, Moragas, per l’amor de Déu, una mica de formalitat; ¿d’on vols que els tregui, cinc duros, en aquesta hora?» I ell, sense immutar-se va respondre: «Doncs deixa’m trenta-cinc cèntims!» És aquesta prodigiosa facilitat d’adaptació i d’improvisació que sempre l’ha fet quedar bé, com aquella vegada en què un conegut seu, un bacallaner molt afeccionat a la música que tenia un fill que estudiava el cant perquè aspirava a ser tenor, va voler canviar el nom de la bacallaneria i, abans de fer-ho, va demanar el parer de Moragas, que de seguida la va tenir pensada: «Ateses les circumstàncies —va respondre sense pestanyejar—, poseu-li Bacallaneria rusticana».
Francesc Pujols per ell mateix, a cura d’Artur Bladé i Desumvila (Barcelona: Pòrtic, 1967), pàg. 405
Tema de la setmana
Anem a l’encalç de frases fetes amb ‘anar’