Jordi va eixir a obrir. I ells, a l’acte que el veren, me’l passaren amb les espases de part a part. La dona sent el crit de mort, ix corrent i mor també a mans d’aquella parella de criminals. Tot seguit entren com a dimonis dins la casa i van directes al bressol on dormia el xiquet. Xampeina me l’amanolla dels peus, me’l posa cap en avall… i anava ja a espolsar-li la ganivetada que havia manat el rei. Però heus ací que el capità sent que el cor li fa un bot dins el pit.
   —Alto! —crida tan fort com pot—. Espera’t, espera’t! Vull veure jo aqueix xiquet abans de matar-lo!

Enric Valor, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)

Devia haver passat mig quart quan s’acostà a la porta de l’escola i l’espentà amb suavitat. El postic cedia sense dificultat. A penes n’havia travessat el llindar, sentí una mà que l’amanollava per l’esquena i una altra que li tapava la boca. Va estar a punt de reaccionar amb violència, però reconegué immediatament el tacte, i el perfum. Era Amàlia, que mirava d’impedir-li que fera cap soroll.

Joan Olivares, L’estrep (València: Tres i Quatre, 2005)