Definició
Discurs generalment breu, especialment el dirigit per un superior als seus inferiors o subordinats.
En acomiadar-se, el director cessant va fer una emotiva al·locució a tots els treballadors de la casa.
Etimologia
Del llatí allocutio, -ōnis, mateix significat, de la mateixa família que loquaç ‘que parla molt’, locutor, circumloqui i col·loquial.
Usos
El trepig dels presoners s’anà perdent, barraca enllà, apagat pel fang i la distància. Al cap de poca estona els seus cants ens arribaven, somorts, a través de les primes parets de fusta i pels badalls dels porticons que havien quedat entreoberts. Romandríem una estona sols a la barraca, car la formació de la tarda s’allargava força més que la del matí a causa dels discursos abrandats, interminables, del tinent coronel, el qual donava a les seves al·locucions un to patrioter, xaró i de mal gust.
Francesc Grau i Viader, Rua de captius (Barcelona: Club Editor, 2014 [1981]), pàg. 170Soldats espanyols armats amb grans fusells als carrers de Barcelona i de tot Catalunya. Aquesta és la imatge que es desprèn de la vibrant al·locució que Felip VI de Borbó ens va infligir dimarts al vespre, en la seva aclamada estrena com a portaveu del govern d’Espanya i del PP.
Sebastià Alzamora, «Clavells contra metralladores» (Ara, 4 d’octubre del 2017)
Tema de la setmana
Si un col·lotge se suposa que és parlar de coses insubstancials, en els mots d’aquesta setmana hi trobarem parlaments de més substància. Perquè no es pot parlar en públic de qualsevol manera; cal afegir-hi una certa solemnitat.