Quan caminem xino-xano, quan vaguem per aquí i per allà, podem alhora veure allò que mirem, adonar-nos de les coses més insignificants —però significatives contemplades de prop— que requereixen una mirada atenta per ser descobertes. Una mirada atenta vol un cert deteniment o alentiment de la marxa. La lentitud, doncs, ens permet aquest contemplar o veure-hi ulls enfora, i també ulls endins. Quan volem vagar pels camins —clars, foscos o fets de penombra— de la memòria, les nostres passes es fan lentes, lleugeres, fonedisses fins a aturar-se, mentre que ulls endins continuem evocant.

Agnès Esquirol, «Amb parsimònia» (El Punt Avui Cultura, 11 de gener del 2013)

Cada embaràs ha estat pensat i repensat fins al punt que cada vegada ho ha estat més. En el primer hi havia un gran desig i una gran bogeria per llançar-se de cap a una piscina a la qual m’era impossible endinsar-me sense un cert atac d’irracionalitat. El segon va ser més cerebral. Hi havia càlculs, conveniències i, també, un important «Què carai» que va fer que em tornés a embolicar quan ja estava més que embolicada. I el tercer va ser el més meditat. Significava un canvi de manera de viure, un alentiment de tot allò que començava a anar ràpid i la certesa que casa nostra es convertiria per sempre en una llar més mediterrània que sueca pel que fa al nivell de decibels.

Anna Manso, La pitjor mare del món, el manual: converteix-te en una mare o pare imperfectes en 10 lliçons (Barcelona: Columna, 2013)