La celebració del Dia de les Verges abans era festa sonada. Previ permís del Govern Civil, a cada cap de cantó et trobaves amb colles de jovençans que, armats de guitarres i guitarrons, i els més desposseïts tocant una simple harmònica o rascant amb entusiasme botelles de palo Túnel o d’anís del Mono, feien sonar la seva tonada particular. Qualsevol instrument era bo per armar gresca i anar a fer serenates a ca les al·lotes que festejaven o pretenien. Hi havia una al·lota del carrer de les Monges que tenia un concert de luxe: el seu enamorat, n’Antonio, era vocalista de la sala de festes «Titos» i cada any els balcons estaven estibats de gent per sentir-lo cantar de franc acompanyat de mitja orquestra. N’hi havia que se mudaven i tot, i les mamballetes omplien el carrer.

Conxa Forteza, Històries del carrer (Palma: Amics dels Arxius de Mallorca, 2006), pàg. 36

El que m’agrada més de Macaret és que puc anar amb bicicleta sense posar cara d’intel·lectual ni dur màscara de poeta. […] Qualque fosquet, m’afegesc als al·lots que juguen a futbol i m’ho pas molt bé. Aquesta combinació de vida literària i vida natural que puc fer aquí és una meravella. No deman res més. Açò i veure els al·lots i na Roser feliços. Però les nits, de vegades, es fan llargues i difícils per a qui com jo és mal dormidor i l’altera qualsevol renou.

Ponç Pons, Dillatari (Barcelona: Quaderns Crema, 2011), pàg. 112