Per treure diners de la gent més senzilla en tenia prou d’apel·lar al sentiment patriòtic. A la gent de més possibles, els enviava delegats que fossin capaços d’exercir una certa pressió. Quan es veien interpel·lats un a un, molts d’aquells burgesos que mantenien una actitud distant envers la cultura catalana —o que no en mantenien cap, d’actitud— afluixaven la mosca. Aleshores el senyor Espar, triomfant, els esborrava de la llista. Era una mena d’impost revolucionari a la catalana: sense violència i amb molts menys diners en joc.

Agustí Pons, Temps indòcils (Manresa/Barcelona: Angle, 2007), pàg. 281

Em nego en rodó a anar pel món amb un paquetet que diu en lletres molt grans que em matarà, em farà patir del cor, perjudicarà el fetus si em quedo prenyat, em reduirà el flux espermàtic i em depararà no només l’oprobi social, sinó una lenta, llarga i bruta agonia seguida d’una mort sòrdida. L’únic missatge que no crec que duguin és el que seria més sincer, una cosa del tipus «la teva dèria narcisista i consumista de fumar els pot costar una pasta a la societat i a l’Estat, que són els que acabaran afluixant la mosca el dia que et converteixis en víctima del tabaquisme».

J.J. Navarro Arisa, «Tabac sense missatge» (Avui, 27 de juliol del 2003)