Només quan es va casar i va poder sentir tota la feixuguesa de la vida quotidiana, compartir les hores, el menjar, els mobles, el llit amb aquell estrany que la pessigollejava com un faune i l’ensumava com si fos un ca i li deia tota casta de vulgaritats. Ella va haver de tenir cura de fer-li el menjar i el llit i adesar la casa i llevar la pols i fer nets els vidres i ordenar els pocs llibres que tenia, i obrir-li els braços cada vespre, almanco al començament, i deixar-se fer i dur i maldar i també —si més no, al començament—, els primers temps, es trobava estranya, usada, sense cap altre valor que el del seu cos.

Hilari de Cara, Un llac en flames (Barcelona: Quaderns Crema, 2009), pàg. 102

Va veure la tomba de la seva àvia i la del seu avi, les parets del cementeri on no varen afusellar el seu avi, però sí centenars de veïnats de la vila i de tot Mallorca, i tot tenia un aspecte adesat i ben curat, com si mai no hagués passat res en aquell recinte més que l’acabament ineluctable, net i tibant com els ossos despullats d’un cadàver mut i pacífic, que evidenciés la successió del temps, de manera fatal i natural, sense cap altra violència que la que produeixen sordament els cicles de la vida.

Hilari de Cara, Un llac en flames, pàg. 65