Definició
Jugar a l’acuit o a la cuit o a cuit són unes altres maneres de dir jugar a fet o a fet i amagar; n’hi ha moltes variants (del joc i del nom del joc). Segons el DCVB, és un «joc de nois i de noies, en el qual un dels jugadors, designat per la sort mitjançant una fórmula per a comptar, ha d’encalçar els altres i anar-los agafant d’un en un fins que els ha agafats tots, i aleshores para el primer que ha agafat».
És el mateix joc que en altres comarques té els noms de fet i conillets a córrer. Hi ha certes varietats del joc d’acuit, com és ara les següents: a) La cuit a seure: joc en què els jugadors seuen en terra tots, fora el que para; aquells es mouen i s’aixequen i corren, bo i cantant: «Cuit a seure, vine’m a veure»; el que para, els persegueix i procura agafar-ne algun dels que no seuen, i quan l’aconsegueix, el que ha estat agafat s’ha de posar a parar (Llofriu) b) La cuit de la cau-cau: hi juguen especialment les nenes; si una de les que fugen s’acota dient: «A la cuit de la cau-cau, qui s’ajoca ja no l’hau», la que para no la pot agafar (Lledó) (Diccionari català valencià balear).
Etimologia
D’acuitar, de cuitar, ‘menar pressa’, ‘instar (algú) a afanyar-se (per alguna cosa) o a fer-la tot seguit’, i després ‘anar de pressa’, junt amb cuita ‘tribulació’, probablement del llatí vulgar cōctāre, derivat freqüentatiu del llatí cōgĕre, ‘forçar, obligar’, participi coctus, forma vulgar en lloc de la clàssica coactus.
Usos
Quan els músics no sonaven hi havia a l’envelat una remor espessa. De vegades, entre aquell formigueig en forma d’argolla, de color xocolata a l’espanyola amb el rosat incert de les cares, es disparava el xisclet d’alguna noia, com si li hagués fugit una molla. Les criatures jugaven a cuit entre les cames dels balladors i de vegades en rodaven tres o quatre, com una bola, per terra.
Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966), 7 de febrer del 1919Abans d’anar-nos-en a dormir, però, jugàvem a l’acuit amb en Farriol i en Lluís. A vegades havíem d’engrunar blat de moro o aconduir el bestiar, però sempre hi havia algun dia que podíem jugar a l’acuit a l’amagada mentre els grans, a baix a la cuina, parlaven de les seves coses, i ens feien pujar a nosaltres a dormir, encara que nosaltres ens quedàvem a jugar a la sala i per les cambres, tot fosc, fins que sentíem que els grans es retiraven.
Emili Teixidor, «La meva germana és ben boja», dins Sic transit Glòria Swanson (Barcelona: Edicions 62, 1988)
Tema de la setmana
Jocs infantils
Nosaltres en dèiem mistri.
via Twitter https://twitter.com/EduSolaOlot/status/1496413347805290496
Una senyora que va morir als 98 anys, ara fa un any, em deia que a la Selva de Mar en deien vistri i nosaltres a Figueres i a Castelló d’Empúries en dèiem mistri, em podeu dir si són correctes totes dues maneres?
Al DCVB apareix místric, que remet a bistri:
BISTRI (amb ses var. bístric, bístrinc i bistris).
Joc de nois, que hi juguen d’aquesta manera: Un noi, el qui «paga», es posa girat d’esquena als altres; aquests se’n van a amagar-se per diferents indrets i donen el crit de «bistri»; el qui paga surt i procura descobrir algú dels amagats, i en descobrir-ne un, diu «bistri fulano!» o «bistrat fulano!», anomenant-lo per son nom; si no l’endevina, segueix «pagant» el mateix i torna començar el joc; si l’endevina, surt corrents l’endevinat procurant agafar el qui l’ha «bistrat», i si l’atrapa torna amagar-se de bell nou; ara si no l’atrapa queda detingut, i el qui «paga» segueix «bistrant» altres jugadors, fins que els ha bistrats tots (Girona, Vic). A St. Feliu de Pallerols, a Canet de Mar i altres llocs, no és un sol el qui «paga», sinó que fan dos partits d’igual nombre de jugadors; un partit s’amaga i l’altre és l’encarregat de «bistrar». Fon.: bístɾi (Gir., Canet de M.); bístɾik (Lledó); bístɾiŋk (St. Feliu de P.); bístɾis (Vic).
A Palafrugell també vistri, però també cuit i amagar.
S’ha d’escriure “bistri”.