A l’hivern, dormíem amb llençols de cotó, una manta primeta, una manta doble de llana —i una altra més, si calia— i un cobrellit amb sanefes en relleu. La casa era tan gelada que, abans d’anar a dormir, ma mare ens posava la bossa de l’aigua calenta allà on anaven els peus. Gastàvem pijames apelfats i peücs. A mesura que avançava l’hivern, doncs, el llit s’anava engordint i moltes nits abans de tancar el llum ens preguntaven: «Ja teniu prou abrigalls?».
   Abrigalls, en plural, significa el conjunt de la roba del llit. I sobre aquest element domèstic havien versat un bon grapat de converses familiars. Als altells dels armaris guardàvem les mantes de les reiaies. Pesaven tant i escalfaven tan poc, que només no les llençàvem perquè llençar era un verb desconegut a casa. De fet, quan ma iaia ens explicava com dormia de petita, aquells teixits agafaven una simbologia llegendària.

Teresa Tort, «Abrigalls», publicat originalment al blog Agafada al vol el 28/12/2015, reproduït a l’InfoMigjorn 1.242, 15/01/2016