Pel centre del carrer, hi pot passar un carro o una tartana folgadament. S’entén un carro embalumat fins dalt de tot de palla o d’userda. En aquest cas, les voreres li donen un suplement d’espai que li permet transitar amb una justesa perfecta. És a dir: el càlcul que serví per a construir el carrer fou fet a base de servir de pas a un carro de pagès carregat a seny. Mentre el transport es féu a base d’aquests carros, el càlcul fou perfecte. Avui resulta anacrònic i notòriament insuficient. Quan un camió modern s’atreveix a enfilar el carrer, ha de col·locar tot el joc lateral de les seves rodes sobre la vorera, cosa que no és pas senzilla i que sempre provoca les protestes aïrades dels ciutadans del carrer i les dels transeünts abocats a un perill cert, naturalment. El carrer Estret, doncs, ha entrat en un període més o menys llarg d’agonia.

Josep Pla, El carrer Estret (1951), capítol V