En tortosí, a espaiet es diu a cada punt. I la fa anar població de qualsevol edat. Justament és ma filla qui me l’ha proposat. «Ja l’has fet, esta?» —em va deixar anar. I aquí la tenim. Una locució que no tenia consciència que ho fos, perquè les vocals inicials es fusionen en l’aire ingràvid d’una elisió perfecta. Però el diccionari ens alliçona. Dins de l’entrada espai del DIEC2 ens apareix a espai o d’espai amb el valor de ‘lentament’. I també trobem aquesta forma al DNV, però amb tres accepcions diferents: en veu baixa; amb compte i lentament. Totes tres igualment familiars en tortosí, diria. Si tanco els ulls, m’imagino un caganiu començant a caminar tot sol i embalant-se per damunt de les seues possibilitats mentre l’adult que el vigila li van dient sense parar: «A espaiet, a espaiet, a espaiet…».

Teresa Tort, «A espaiet» (Agafada al vol, 13 de juny del 2018)

Puge les escales corrents, truque a la porta, m’obre la mare, què passa? Que arriba el pare, li dic, mentre com una exhalació vaig fins al menjador i m’amague darrere les cortines transparents del balcó. El cor em va a mil. Sent el timbre de baix, que el pare fa sonar sempre per avisar de la seua arribada. Puja a espai, perquè tinga temps d’amagar-me. Entra en casa, qui hi ha per ací, on hi ha la meua filla? Que no hi és? Ai, que l’hauré de buscar.

Raquel Ricart, El dit de Déu (Barcelona: Proa, 2022)