Xavier Pla

El 20 de desembre de 1911 moria Joan Maragall després d’una breu malaltia. Eugeni d’Ors, que en els últims anys hi havia mantingut un diàleg intens, va publicar l’endemà, en la seva secció habitual del Glosari, el dístic següent: “Jo, d’aquest mort, no en sabria parlar,/ sinó darrere un silenci molt pur.” (LVC, 20-XII-1911, avui dins Glosari 1910-1911, Quaderns Crema, 2003, p. 824). Van haver de passar vint-i-cinc anys, però, fins que Ors no va gosar trencar aquell respectuós vot de silenci. Ho va fer en un escrit, llarg i dens, un veritable autoretrat de justificació generacional, que encapçalava un dels volums de l’epistolari editat pels fills de Maragall. Significativament, Ors remarcava en aquell text la coincidència de la mort del poeta, interpretada com la fi simbòlica del Modernisme, amb la publicació, en aquells mateixos dies, de La Ben Plantada, una de les obres literàries més reveladores de la poètica del Noucentisme.

Efectivament, Ors descobria que, a la capella, en la nit de vetlla de la despulla de Maragall, havia fet la revisió final, i urgent, de les proves d’impremta de la seva novel·la. Amb la veu de qui ret un últim i solemne homenatge, Ors admetia públicament que la seva obra no podia ser llegida si no era sota l’advocació, ni que fos a contrario, de la poètica maragalliana i, abans de donar el definitiu bon-à-tirer de les proves del seu nou llibre, deia: “Trenco ara aquí el meu silenci per portar a la teva redempció, com tu a la del Comte, la veu d’una noia. Aquella que vingué al món vora ta despulla, entre bolquers de proves d’impremta; i que avui, un quart de segle transcorregut, porta encara als ulls clars, que es diuen presidits per la Musa intel·lectual de l’Astronomia, una guspira d’aquell foc místic que cremava en els ciris de la teva capella ardent” (“Signe de Joan Maragall en la història de la cultura”, dins Joan Maragall, Epistolari III, Vol. XXII, Barcelona, Sala Parés, 1936, p. XXV).

A principis de juliol de l’any 1911, Eugeni d’Ors i la seva família s’havien traslladat a Can Ferrater, una casa pairal d’Argentona, per passar-hi les vacances d’estiu. Instal·lat en una de les zones preferides d’estiueig de la burgesia barcelonina, Ors va començar a publicar alguns articles sobre les colònies estiuenques. Evocava l’ambient de la colònia, amb els burgesos i nou-rics que es desplaçaven en tren des de les seves cases d’estiueig cap a Barcelona, amb les famílies que es quedaven, esperant-los, amb fills i criades. Aquell estiu Ors va decidir donar forma narrativa als valors de la tradició clàssica que havia defensat en els últims  anys i va optar per articular-los en una figura femenina arquetípica que havia de respondre a un ideal de dona catalana que Ors reclamava per identificar la societat del seu temps. És així com va començar a escriure, i a publicar a La Veu de Catalunya, la sèrie de gloses autònomes i correlatives del 23 d’agost al 5 d’octubre de 1911, que portarien el títol comú de “La Ben Plantada” i que desenvoluparien un fil argumental que constituiria una de les sèries estivals del Glosari més conegudes de l’autor.

Precisament, potser a causa del seu mateix èxit entre els lectors, Ors ja va anunciar ben aviat la seva intenció d’aplegar les gloses en un llibre, amb il·lustracions de Darío de Regoyos, Joaquim Torres-Garcia i Jaume Llongueres (“Ecos”, dins La Publicidad, 27-XI-1911). Però, finalment, van ser un grup d’amics i companys de l’autor els qui van prendre la iniciativa de costejar la publicació del volum amb la intenció d’homenatjar Xènius en el setè any de la publicació del Glosari: La Ben Plantada de XÈNIVS (Nova edició, oferta a l’autor, per a celebrar el començ del VIIè any del Glosari), Barcelona, Llibreria d’Àlvar Verdaguer, 1911, 211 pp. Constava explícitament com a segona edició catalana, la primera en forma de llibre després de la sèrie publicada al diari. El volum, que Ors va sotmetre a una meticulosa correcció, amb la reordenació de les gloses i la redacció expressa d’un pròleg nou, anava encapçalat per la llista de tots els noms del grup d’escriptors, polítics i artistes (encapçalats per Emili Junoy, Oleguer Junyent i Ramon Miquel i Planas) que es reunien, des de 1910, al cafè del Lyon d’Or, provinents, en la seva majoria, del taller d’El Guayaba, que més tard es traslladarien a l’Ateneu Barcelonès i que, en part, es trobaven, com el mateix Ors, a les redaccions d’El Poble Català, La Publicidad o La Veu de Catalunya. El text que l’introduïa, el “Pròleg dels ofertors”, datat a Barcelona, 25 de desembre de 1911, va ser redactat per Josep M. Junoy, tal com ell mateix declarava molts anys més tard, recordant el Lyon d’Or: “La Ben Plantada puede decirse que allí nació; por lo menos que allí adquirió forma de libro. Su edición princeps la publicamos sus amigos por subscripción. Yo facilité la estatuita blanca de Alcora, de la colección Junyent, que figuraba en el volumen como frontispicio. Y fui yo también (el Benjamín del grupo) quien redactó las líneas proemiales de presentación y ofrenda de la obra” (José M. Junoy, “Nuestro Lyon d’Or”, Destino, núm. 913, 5-II-1955). Aquella primera edició en forma de llibre portava, en efecte, a la coberta, la reproducció fotogràfica d’una estatueta de ceràmica blanca, provinent de la col·lecció d’Oleguer Junyent, que representava una dona amb la cara tapada per un vel que, des del primer moment, va interrogar els lectors i va provocar tota mena d’interpretacions a causa de la seva inescrutable ambigüitat. Així la recordava encertadament, per exemple, un autor coetani, Agustí Esclasans, en el moment en què es va donar a conèixer: “La Ben Plantada veié la llum en volum a principis de 1912. […] Al davant d’aquest volum, era reproduïda una estatueta de la col·lecció Junyent, molt curiosa. Era una mena de tanagra misteriosa, entre religiosa i popular, de rostre cobert i anònim, d’actitud hieràtica i sobrereal” (dins La meva vida (1895-1920), Barcelona, Editorial Selecta, “Biblioteca Selecta” núm. 110, 1952, p. 175). Esclasans es referia ja a la tercera edició, la que va aparèixer el 26 de març de 1912, impresa per Joaquim Horta, i amb una “advertència” que avisava que “els devots, deixebles i seguidors de la Ben Plantada, han crescut considerablement en número, en consciència de son propi ideal i en virtut. La Ben Plantada ha sigut com un instrument de selecció espiritual entre nosaltres i el petit llibre compost en son honor, ha estat com el gra de mostassa de la paràbola.” Esgotada quatre dies després, la quarta edició va aparèixer al mes d’abril acompanyada d’un fullet explicatiu i, a la coberta, la coneguda il·lustració de l’aiguafort de Xavier Nogués en què la figura apareix “dilapidada” per uns homenets burgesos.

El títol de la novel·la, La Ben Plantada, del qual Francesc Pujols destacava la filiació carneriana, “amb el seu estil despullat de tota afectació” (“El gran Ors”, dins Picarol, Any I, núm. 4, 2-III-1912, s. p.), no era la primera vegada que apareixia en una obra literària. Tal com recorda Joan Coromines, l’expressió “ben plantada” referida a la bona presència física d’una noia apareix ja en cançons populars dels segles XVII i XVIII (DECLC, Vol. VI, p. 588a), però sí que cal reconèixer a Ors l’encert de fer encapçalar el seu llibre amb un títol que continua tenint una presència evident en l’imaginari col·lectiu, fins i tot popular. No hi ha cap indici que permeti pensar, d’altra banda, que l’estrena a Madrid l’any 1902 d’una sarsuela titulada La Bien Plantá de Tomás Bretón pugui haver estat significatiu.

Encara que és possible definir aquesta obra com una novel·la, com un assaig filosòfic o, fins i tot, com un poema en prosa, La Ben Plantadaplanteja, de fet, el problema de la representació artística de tot un ideari. Per dir-ho en altres paraules, en aquest llibre hi ha un conflicte constant entre la funció poètica i la funció referencial, perquè la mínima intriga narrativa coincideix amb la demostració màxima d’una mena d’al·legoria metafísica i política amb intenció exemplar. Potser per aquesta raó, el llibre ha estat i és susceptible, com a mínim, de dues menes de lectures: o bé és llegit com un “breviari de raça”, com una “manual de doctrina”, com una “investigació teòrica”, com un “assaig filosòfic amb intenció patriòtica”, com “un assaig teòric sobre la filosofia de la catalanitat” (tots aquests conceptes apareixen en el llibre), o bé és llegit com un relat imaginari, com una “verídica història”, com una “invenció”, en definitiva, com una “novel·la”. És clar que aquesta mateixa disjuntiva, aquest doble horitzó de lectures generat per l’obra mateixa, ja feia que Ors atorgués al llibre, pocs mesos després de ser publicat, una clara indeterminació genèrica que el portava a qualificar-lo d’“especie de novela, […] hay en ella predicación de doctrina y predicación de ejemplo” (carta a Miguel de Unamuno, febrer 1912, dins Vicente Cacho Viu, Revisión de Eugenio d’Ors (1902-1930), seguido de un epistolario inédito, Barcelona, Quaderns Crema, 1997, p. 251). Al seu pròleg, també Ors esmentava la qüestió de l’adscripció genèrica: “Manquen a la veritable, honesta, prosaica i reposadíssima història de la Ben Plantada, per a novel·la de fulletó, moltes qualitats, i tal vegada li’n sobra alguna. En tot cas, el propòsit de qui l’ordenava no fou deixar el seu lector en inquietud cada dia creixenta; però, al contrari, en aumentada serenitat.”

La Ben Plantada, doncs, era una proposta de nou model de novel·la decidit a superar les limitacions de la narrativa realista decimonònica. Perquè, en tant que escriptor, la seva era una reacció contra la realitat o, si més no, contra els límits que li imposava la realitat del seu present o, potser, contra la captació anecdòtica, purament exterior, de la realitat. Una solució personal, per tant, davant del desconcert en què es trobava el gènere amb la crisi del naturalisme, però perfectament integrat, per més que Ors intentés negar-ho, en les noves formes de la narrativa del seu temps, temptejades ja, per exemple, per autors coetanis com Raimon Casellas, Jaume Massó i Torrents o Joaquim Ruyra. En aquest sentit, Ors pretenia presentar la seva obra com la superació d’uns models dels quals no era, potser inevitablement, més que el seu continuador. Una novel·la, això sí, autoreflexiva, poc narrativa, figurativa, i que feia de la fragmentació i la discontinuïtat les seves raons narratives: “Jo no sabria narrar, és a dir, situar una relació qualsevulla en el temps. No és el continu el centre d’atracció del meu pensament, sinó el discontinu, la realitat portada a la forma que, no sense raó, anomenen els matemàtics discreta”, afirmava Ors al pròleg d’una reedició de l’Oceanografia del tedi (Barcelona, Editorial Selecta, 1948, p. 11).

El llibre s’obria amb una dedicatòria significativa, “Als amics fidels, als artistes i teorisadors del nou esperit mediterrani”. I, en la primera pàgina, el tercer, quart i cinquè versos de la VI Bucòlica de Virgili apareixien com a epígraf, “Quan jo volia cantar els reis i les batalles, el déu del Cintos m’ha estirat l’orella i m’ha fet aquesta admonició: “El pastor, Títir, cal que pasturi les grasses ovelles i canti versos senzills”, dins Bucòliques, Barcelona, FBM, 1956, p. 179 (traducció de Miquel Dolç). El llibre s’acompanyava també d’unes interessants “Notes de l’autor”,  sis explicacions de la mà de Xènius sobre algunes qüestions relacionades amb la recepció de la publicació de les primeres gloses.

Incomprensiblement, amb el pas dels anys, tant el pròleg dels ofertors, com el pròleg de l’autor, com la dedicatòria, com els versos de l’epígraf, com les notes de l’autor, havien anat caient de les successives reedicions, particularment de la que Editorial Selecta en va fer l’any 1958 (La Ben Plantada, seguit de Galeria de noucentistes, Barcelona, Editorial Selecta, Club de Literatura Selecta, 1958, 202 pp.). És per aquest motiu que l’última edició del llibre, com a cinquè volum de l’Obra Completa (Eugeni d’Ors, La Ben Plantada, edició, presentació i notes de Xavier Pla, Barcelona, Quaderns crema, 2004) restitueix els fragments desapareguts, particularment interessants per al lector d’avui. D’alguna manera, Ors estava establint les regles del seu codi narratiu perquè el lector s’adonés de què escrivia i de com calia llegir-lo.

Publicat originàriament a Serra d’Or, núm. 617 (maig 2011), pàg. 28-31