Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals

Expressió nascuda en l’àmbit eclesiàstic i usada també en l’àmbit del dret que no és rar trobar, amb tot, en la llengua comuna. El DIEC2 recull, a l’entrada article, la forma en l’article de la mort (‘a punt de morir-se’). Els contextos principals d’aparició de l’expressió llatina es relacionen amb accions en el límit, normalment amb conseqüències (jurídiques, per exemple) que es produeixen quan una persona es troba a les portes de la mort: així, es parla de casaments, confessions, declaracions, benediccions o absolucions in articulo mortis.

Una alternativa molt més freqüent i àmplia pel que fa als contextos d’ús i al sentit és un altre llatinisme recollit amb entrada pròpia al DIEC2, in extremis. Es parla de matrimonis in extremis com a sinònim de matrimonis in articulo mortis, però també es fa referència amb total naturalitat a moltes altres situacions en què es produeix algun fet al darrer moment, que pot evitar, a més, un desenllaç fatal (van guanyar el partit gràcies a un gol marcat in extremis). En el moment extrem de la vida, d’altra banda, seguint el ritual de la religió catòlica, s’aplica als malalts el que s’anomena l’extremunció. De fet, tot allò que es relaciona amb la mort és extrem, com ja feien notar romans il·lustres com Horaci o Ciceró: «omnium rerum mors est extremum» (Ciceró, Cartes als familiars, 6, 21, 1), «mors ultima linea rerum est» (Horaci, Epodes, 1, 16, 79).

L’expressió in articulo mortis, d’altra banda, ens convida a reflexionar sobre la paraula article (articulus, diminutiu d’artus en llatí) i la seva evolució des del llatí. Article és un semicultisme (com miracle o regla), perquè ha sofert el procés evolutiu des del llatí, però només en part, ja que en català el grup -cul- precedit de vocal evoluciona a -ll- (periculum > perill), però en articulus aquesta evolució no es produeix. Articulus indicava en llatí ‘articulació’, ‘juntura’ i també més en general les parts, les divisions, els membres d’un tot compost (amb el sintagma articuli anni es podia fer referència, per exemple, a les ‘divisions de l’any’). Paraules com article (part de l’oració, un fragment de text que juntament amb altres forma un text més ampli, una entrada d’un diccionari), articular (construir a partir d’enllaçar parts, sons per exemple), articulat (que té articulacions) o desarticular (fer sortir un membre de la seva articulació, desmuntar una organització) són ben comunes en la llengua amb els sentits indicats o altres, i responen regularment a la idea d’una composició en parts. Articulus designava també en llatí, en especial, un moment, un instant o un punt precís, crític, decisiu, com ho és el moment concret de trobar-se a les portes de la mort. Article amb aquest sentit en català es troba només a l’expressió en l’article de la mort.

Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, 100 llatinismes més vius que mai
(Valls: Cossetània, mmxiv), pàg. xciii-xciv

Mulet no era el cognom de Pere i Fidel, sinó el malnom. Els venia de sa mare, Emília la Muleta, qui al seu torn l’havia heretat de son pare, Aquil·les Roig, el tio Mulet, a qui li encolomaren l’àlies in articulo mortis.
   El succés que va donar motiu al malnom va tenir lloc a primeries dels anys quaranta. Va ser a conseqüència del deliri que el vell Aquil·les havia pres per un mul seu de nom Coronel. Va ser morir-se l’animal i, a continuació, seguir-lo l’amo. L’última voluntat d’Aquil·les Roig va ser que l’enterraren en companyia del seu estimat animal. La seua filla així ho va comunicar a les autoritats municipals de l’època. Però la voluntat postrema del vell Aquil·les Roig va ser rebutjada taxativament.

Toni Cucarella, Els camps dels vençuts (Barcelona: Columna, 2002)

El meu barri és xinès. Les limusines engalanades de quan es casen, les targetes de perruqueries que són bordells, l’olor d’ous bullits amb vinagre dels seus supermercats, tot plegat és el regal per als sentits del vianant. Enllà d’això, els xinesos han tornat la vida a un barri in articulo mortis. Obren de bell nou els negocis que els naturals han abandonat. Prop de casa hi ha l’ataconador xinès, o l’antic bar andalús, que ara serveix freixura amb salsa agredolça de la mà d’una família infinita, i xinesa.

Adrià Pujol Cruells, Picadura de Barcelona (La Bisbal d’Empordà: Sidillà, 2014)