Amb article o sense?

Joan Bosch

Ara parlarem d’alguns aspectes dels articles definits i indefinits en la llengua catalana. Mes, abans de començar, farem una digressió a propòsit del títol d’aquest paper.

«Amb article o sense?» és l’abreviació d’«Amb article o sense arti­cle?». La formulació «Amb o sense article?» que trobem en algunes publi­cacions n’és una forma embastardida que hem de foragitar dels nostres esperits. És copiada del castellà «¿Con o sin artículo?», del fran­cès «Avec ou sans article?» o de l’anglès «With or without an article?» i mai no ha estat nostra.

Dit això, recordarem que els articles (definits o indefinits) no existien pas en llatí clàssic. Són creacions de les llengües neollatines. A l’edat mitjana no eren pas tan presents en la llengua de cada dia com a hores d’ara. Per aquesta raó un bon nombre d’expressions antigues heretades d’aquella època van sense ar­ticle. Després els usos van evolucionar segons el geni dels parlants i es van afer­mar fins a formar una mena de consens propi en cada llengua. Les ano­ma­lies que assenyalem aquí no són pas totes incorreccions gramaticals en el sen­tit que no hi ha pas necessàriament una norma clara que les prohibeixi. Però sí que podem afirmar que són girs moderns inapropiats que vénen de les males influències de les llengües dominants.

 
1. Les vacances

A Elna, quan parlem de la mar o de la muntanya com a destinació general d’una passejada o d’una estada, ho fem sense article.

Enguany no anirem pas a esquiar. Les vacances d’hivern a muntanya costen massa car.

Tant a l’estiu com a l’hivern m’estimi més anar a mar.

Tinc fretura d’anar a passar un dia en mar amb el veler d’un amic.

«Anar a mar» és l’expressió tradicional quan anem a vora mar a prendre un bany o a prendre el sol. Per més que «anar a la platja» sigui una oració gra­ma­ticalment correcta, hauríem d’evitar-la en una colla de situacions perquè és una expressió recent que prové de la traducció literal del castellà «ir a la pla­ya» o del francès «aller à la plage», dues expressions usuals en aquestes llengües, però no pas en la nostra.

A més a més, a Elna mar sempre ha estat un mot femení, com ho era en la llen­gua antiga i ho és encara per a la major part dels pescaires i mariners de tot el país.

El que passa amb la mar i la muntanya, també passa amb unes altres desti­na­cions com ara: a casa, a taula, a missa, a ofici, a fira, a mercat, a teatre, a concert, a palau, a port, etc.

 
2. Els estudis

A Elna quan el mot escola significa estudi l’emprem sense article.

Quan eri mainatge sempre anavi a escola a peu.

Dilluns en vuit la mainada sortirà d’escola un poc més tard que d’habi­tud.

Les tradicions se perden! Enguany hi haurà escola el dia de la festa major.

Ara, quan designa un establiment escolar sí que hi posem un article.

Vaig fer els cinc anys d’estudis primaris a l’escola d’Elna.

Demà a migdia hi haurà una reunió d’informació a l’escola dels cagaires.

Se fa tard i vol ploure i encara me cal anar a l’escola a cercar el nin.

A Elna fem servir l’expressió genèrica anar a escola de l’escola maternal al batxillerat, sense excepció. Però després del batxillerat diem anar a la facultat o bé anar a la universitat, totes dues amb article.

L’expressió anar al cole, cada vegada més freqüent en el llenguatge col·loquial de la mainada del sud de l’Albera, és la traducció literal del castellà ir al cole. S’hauria de proscriure car no té res de catalana. Tampoc no la podem pas tra­duir per anar a col·legi perquè en seria una hipercorrecció artificial que mai no ha tin­gut tradició en les nostres terres, com tampoc mai no han tingut tradició anar a institut o anar a liceu (el liceu a França és l’equivalent de l’institut a Es­pa­nya). Les dues maneres habituals de dir-ho són: anar a escola o anar a classe.

Antigament es feien servir unes altres expressions com ara: anar a estudi, a cos­tura, a doctrina, expressions passades de moda que no reflecteixen més la realitat actual.

 
3. Els jocs

A Elna, de manera espontània, diem «juguem a cartes» (registre estàndard) o bé «nos fem a cartes» (registre col·loquial).

Habitualment l’expressió jugar a o se fer a va sense article quan indiquem el nom de l’objecte concret amb què juguem, un joc de carrer (generalment un joc infantil) o un esport que podem assimilar a un joc de carrer.

Jugar a cartes, a escacs, a pilota, a ossets, a botxes, a futbol, a rugbi, a bàsquet, a ping-pong, a hoquei sobre gel, a polo, etc.

Se fer a tritis, a cascarines, a betzana, etc.

Però sí que hi posem un article quan parlem d’una activitat no assimilable a un joc de carrer o d’un joc que no té cap relació amb el material concret amb què es juga.

Jugar al truc, a la loteria, a la ruleta, a la borsa, a les endevinalles, etc.

L’expressió jugar a les cartes mai no ha estat una expressió tradicional nostra. És un calc recent del castellà jugar a las cartas o del francès jouer aux cartes.

 
4. Els nombres

De manera general els nombres i els percentatges van sense article. La mala mania de fer-los precedir per un article determinat ens ve de l’espanyol.

Exemples d’incorreccions freqüents:

Va morir a 36 anys als 36 anys. Dos mesos abans de fer-ne 37 de fer els 37 anys.

El mes passat van arribar a 830 als 830

Finalment, 8% el 8% de les persones inscrites no podran pas venir.

El cost de la vida ha augmentat de 4% del 4%.

Ara, l’ús de l’article determinat és perfectament correcte quan diem l’hora, quan fem referència a una quantitat ja esmentada i coneguda o a una quantitat sim­bò­lica i ben rodona.

Eren les nou del matí.

Vet aquí les tres persones que cercàveu.

Ja tenim més de 999 800 inscrits. Aviat arribarem al milió.

I quan volem fer una aproximació hi posem un article indeterminat.

Hi havia ben bé unes deu persones que feien cua davant la carnisseria.

 
5. La privació de llibertat

A Elna el mot presó va amb article quan designa una pena de privació de llibertat.

Va ser condemnat a la presó a perpetuïtat.

Se van refugiar a Brussel·les per evitar la presó.

També va amb article quan designa un centre penitenciari.

Va purgar una pena de deu anys a la presó de Figueres.

Els detinguts han estat transferits de la presó vella a la presó nova.

Cada diumenge anava a la presó a veure el fill.

Fa dos anys que treballa en una presó.

Però va sense article quan designa la privació de llibertat (La supressió de l’article equival a fer referència a un centre penitenciari qualsevulla sense precisar-ne quin).

El van metre en presó a la presó sense jutjar-lo.

En presó A la presó tothom troba el temps llarg.

Eren companys de presó de la presó.

Ja fa un any i mig que està en presó és a la presó.

Demà sortirà de presó de la presó.

Metre en presó és l’expressió original que significa empresonar. Ara, com que fa temps que el verb metre ha caigut en desús, també diem posar en presó per abús de llenguatge, ficar en presó de manera col·loquial i fotre en presó de manera vulgar.

De la mateixa manera que diem companys d’escola, companys d’infància, companys d’aventura, companys de malifetes, etc., hem de dir companys de presó i no pas companys de la presó.

No fa gaire vam llegir en la premsa: «Fa dos mesos que els Jordis són a la pre­só». En aquesta frase hi ha dues errades que els mitjans de comunicació no hau­rien de fer. La primera és emprar-hi el verb ésser (vegeu l’article sobre el verb ésser). ‘Fa dos mesos’ indica durada, la qual cosa s’exprimeix amb el verb estar (vegeu l’article sobre el verb estar). I la segona és posar-hi un arti­cle quan presó significa privació de llibertat. En català no interferit cal es­criure: «Fa dos mesos que els Jordis estan en presó».

Pel que fa a l’expressió estar en presó, aplicar la preposició en a un espai físic ens pot fer pensar en un castellanisme. Però aquí el mot presó no hi representa pas un establiment penitenciari, sinó el concepte abstracte de privació de lliber­tat i la preposició en hi és tan vàlida com en l’expressió estar en un gran destret. El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) ens ho explica clarament a l’en­tra­da presó:

|| El fet d’estar detingut, privat de llibertat; cast. prisión. Posar en pre­só: agafar algú privant-lo de llibertat. Estar en presó: estar detingut i privat de llibertat. Sortir de presó: recobrar la llibertat el qui estava pres.

Més amunt hem vist que, quan fem referència a un centre penitenciari concret, hem de posar-hi un article (definit o indefinit). En aquest cas la preposició en que va darrere el verb estar es transforma en a (llevat d’alguns casos en què es conserva per eufonia, com ara davant: un, aquest, algun, etc.):

Fa un any que en Pere està en presó, al centre penitenciari de Per­pi­nyà.

Fa un any que en Pere està a la presó de Perpinyà.

Fa un any que en Josep està en una presó nord-coreana. Però ningú no sap quina.

Fa un any que en Josep està en aquella presó insalubre.

Igualment llegim en els diaris digitals que «El president Puigdemont és a l’exi­li». Aquí també, quan parlem d’un sojorn obligat fora de la pàtria (i no pas d’una condemna «Va ser condemnat a l’exili»), no hauríem de posar-hi cap article i escriure en exili. El DCVB ens ho recorda a l’entrada exili amb un extracte del Tirant: «Veig-me en exili entre gents bàrbares».

Un altre ús abusiu de la premsa en relació amb l’empresonament és difondre l’expressió pres polític a tort i a dret. A Elna, el mot pres, el fem servir gairebé sempre com a participi passat, i quan l’usem com a substantiu significa més aviat capturat o privat de moviment que no pas detingut. A l’entrada pres el DCVB no ens ho contradiu pas: «Un dels presoners que tenien presos, Serra Gèn. 202.» i «Una biga de tenir presos los presonés, doc. A. 1523 (Alós Inv. 30)». I finalment remarcarem que tots els diccionaris arrepleguen l’expressió pre­soner de guerra, i no pas pres de guerra, perquè aquesta no té gens de tra­dició en llengua catalana. En conclusió, si no fos la mala influència del cas­te­llà, tothom diria presoner polític, com a Elna.

 
6. La facultat de raonar

A Elna, quan el mot raó al·ludeix a les facultats intel·lectuals, generalment hi po­sem un article: perdre la raó, recobrar la raó, conservar la raó.

Pel contrari, quan fa referència a la justificació d’una actitud no n’hi posem pas cap: tenir raó, donar raó, amb raó, sense raó. Cada vegada sentim més expressions interferides que s’haurien d’evitar, com ara: donar la raó, portar la raó, dur la raó. La primera (donar la raó), el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) l’arreplega a l’entrada raó. Ara, no sé per quins cinc sous té el privilegi d’anar amb un article definit si totes les altres de la mateixa accepció van sense (amb raó, contra tota raó, dir raó, ésser de raó, estar carregat de raó, per raó de, principi de raó suficient, sense raó, tenir raó). Les dues darreres (portar la raó, dur la raó) no figuren en cap diccionari perquè a casa nostra la raó mai no s’ha portat ni tampoc no s’ha dut. Hi ha una sola excepció que requereix l’ús de l’article: tenir tota la raó del món perquè fa referència a una raó ben definida, la raó del món.

I a Elna, quan no tenim pas raó, diem que tenim tort, perquè tenir dret és un sinònim de tenir raó i tort un antònim de dret. Sembla que l’expressió tenir tort hagi desaparegut del vocabulari del sud de l’Albera. Allí, hi ha estat substituïda per l’expressió acastellanada estar equivocat, cosa que en un català no interferit diríem anar equivocat o enganyar-se (registre estàndard) o anar errat (registre literari).

Glossari

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.392, 2 d’octubre del 2018

Un tast de català d’Elna (índex)