Els participis

Joan Bosch

El 2016, per les engires de Nadal, vaig descobrir, en arribant a Elna, una obra pictòrica remarcable. La municipalitat havia encomanat a un artista local (Bernard Gout, resident a Santa Maria de la Mar, un vilatge de la Salanca veïna) de pintar sobre la paret lateral de la casa que es troba davant el nou espai Baillette un fresc que il·lustrés l’acampament de les tropes d’Anníbal Barca en el terme d’Il·liberis (el nom que tenia la vila d’Elna l’any 218 abans de la nostra era i del qual deriva el gentilici il·liberenc). És una iniciativa engrescadora que vull sa­ludar per l’interès artístic, històric, memorístic i cultural que representa. I puix que parlem de memòria, el fresc em va fer recordar les classes de llatí al liceu Jean Lurçat de Perpinyà, les guerres púniques i la invectiva «Delenda est Carthago» (Cal destruir Cartago) que Cató el Vell clamava a tall de conclusió ca­da vegada que pronunciava un discurs davant el Senat romà, una citació ide­al per a abor­dar avui els participis en la llengua catalana.

1. En homenatge al fresc començarem pel llatí. Els verbs llatins tenien quatre participis distints. Tots feien el paper d’adjectiu. En general, qualificaven un nom. N’hi havia dos de passius (el participi passiu de passat i el participi passiu de futur) i dos d’actius (el participi actiu de present i el participi actiu de futur).

2. Els dos participis de futur han desaparegut de les llengües neollatines i n’hi ha pocs rastres en català.

El participi passiu de futur (acabat en -ndus, -nda, -ndum) ha donat agenda (coses que han de ser fetes) i cloenda (coses que han de ser tancades). Es­sen­cialment, es feia servir per a exprimir una obligació. És el cas de l’excla­ma­ció guerrera de Cató el Vell «Delenda est Cartago», que ens ha inspirat aquest article.

El participi actiu de futur (acabat en -urus, -ura, -urum) ens ha donat el mot futur (el que ha de ser) i s’ha immortalitzat en l’inconscient col·lectiu mercès a la famosa frase que els gladiadors pronunciaven abans del combat «Ave Cae­sar, morituri te salutant» (Ave Cèsar, els qui moriran et saluden).

3. El participi actiu de present (acabat en -ns, -ntis) ha donat el participi de pre­sent del català medieval, a hores d’ara, pràcticament desaparegut. Però, com ho veurem més endavant en un altre article, els rossellonesos no l’han pas oblidat. Lingüísticament, ha estat molt productiu. Ha participat en la creació d’una llarga llista de vocables nous com ara substantius (estudiant, vianant, etc.), ad­jec­tius (influent, ardent, etc.), adverbis (bastant, mentrestant, etc.) i fins i tot pre­po­sicions (durant, mitjançant, etc.). El caràcter actiu d’aquest participi es veu cla­rament en les traduccions literals: estudiant (que estudia), influent (que influeix)… Un estudiant (participi actiu de present) és el subjecte del verb es­tudiar. L’objecte del seu estudi és la lliçó estudiada (participi passiu de passat).

4. El participi passiu de passat (acabat en -us, -a, -um) és a l’origen del participi passat dels verbs catalans moderns. Ha donat naixença a un reguitzell d’adjec­tius i substantius, com ara: estimat (que és estimat), resposta (allò que ha es­tat respost), etc. El caràcter passiu d’aquest participi es veu clarament en les traduccions literals. Una persona estimada no és pas una persona que n’estima una altra (veu activa), sinó una persona que és estimada per alguna altra (veu passiva).

 
5. Respectar el caràcter passiu d’un participi de passat em sembla fonamental. És per aquesta raó que cada vegada que ensopeguem amb un adjectiu mo­dern, que deriva d’un participi de passat, amb connotació activa podem sospitar alguna interferència forastera, generalment castellana. La veritat és que a ban­da i banda dels Pirineus hi ha dos conceptes que s’enfronten: el punt de vista gal·loromànic que regeix el dialecte rossellonès i el punt de vista iberoromànic que influencia i perverteix cada dia més el català del Principat.

Fullejant els diccionaris, hi he trobat algunes anomalies, ací i allà. N’exposaré unes quantes a continuació.

 
6. El Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) ens assabenta que una caixa pesada és una caixa difícil de moure, que fa sentir el seu pes (forma ac­ti­va). En canvi, per a nosaltres, rossellonesos, una caixa pesada és una caixa que hem posat sobre una balança i de la qual sabem el pes. És una caixa que ha estat pesada (forma passiva) per oposició a una altra caixa encara sen­se pesar. Com ho hem vist més amunt, per raons hereditàries un participi de pas­sat hauria de tenir una significació passiva. Quan fem el canvi de la veu pas­siva a la veu activa, desballestem els fonaments de la llengua. L’associació ‘pe­sat = que pesa’ és la conseqüència d’una visió del món castellana. En ca­ta­là tradi­cio­nal, una caixa que fa sentir el seu pes és una caixa pesant, feixuga.

 
7. Seguint la mateixa veta, el GDLC ens diu que un llibre entretingut és un llibre que ens entreté (forma activa) i que ens fa passar agradablement el temps. Per a un rossellonès, un llibre entretingut és un llibre en bon estat, és a dir, ben conservat perquè ha estat ben entretingut (forma passiva) i un llibre que ens agrada és un llibre agradable, plaent.

 
8. El mateix GDLC ens vol convèncer que una feina cansada és una feina que cansa (forma activa). Però, en bon català, un hom se sent cansat (forma pas­siva) després d’enllestir una feina fatigant, cansosa (o bé cansadosa, com diem a Elna) perquè sem nosaltres qui sentim el cansament i no pas les feines.

 
9. El GDLC sosté que un home cregut és un home que creu (forma activa) ser més bo o més fort que els altres. Aquí encara, hi veiem l’adaptació literal del castellà ‘un hombre creído’. En bon català és un home vanitós. A Elna, diríem d’ell que se’n creu i també de manera burlanera i fent referència a la nostra cultura occitana que se creu més fort que el formatge de Rocafort.

 
10. El GDLC ens explica que un espectacle divertit és un espectacle que ens diverteix (forma activa), però, en una llengua no interferida, hauria hagut de ser un espectacle divertint, adjectiu derivat d’un participi de present que ha existit de debò puix que el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) el recull. Si a hores d’ara ha caigut en desús i no hi ha manera de reviscolar-lo, el podem reemplaçar per plasent. En tot cas, descartarem distret que, segons el GDLC també podria fer de sinònim perquè a més del seny habitual de «mancat d’aten­ció» vol dir «que distreu o diverteix». Però aquesta accepció deriva d’una for­ma activa, cosa que ens faria caure en el mateix parany que volem evitar.

 
11. El GDLC continua sense vacil·lar i afegeix que una persona soferta és una persona que suporta bé i pacientment els sofriments (forma activa). Però, en aquest cas, nosaltres a Elna recorrem a un adjectiu que deriva d’un participi de present (forma activa) i diem d’ella que és resistent perquè resisteix a la dolor sense dir ni piu. I en seny figurat també, una roba soferta és una roba resistent.

 
12. Fent servir la mateixa lògica castellanitzant, el GDLC ens ensenya que un home dissimulat és un home que sol dissimular (veu activa) els seus senti­ments, les seves intencions. Em sap greu, però, a Elna, d’aital home en diem un home discret o dissimulador.

 
13. El GDLC pretén que un home fingit és un home que sembla allò que no és, un home donat a fingir (veu activa). Però, en català tradicional, aital home és un home fingidor, un hipòcrita.

 
14. El GDLC insisteix al·legant que un lloc ofegat és un lloc sense ventilació, que ens ofega (veu activa). Però, si féssim abstracció de les interferències del castellà, parlaríem d’un lloc ofegador, sufocant.

 
15. Per a convèncer els més escèptics després d’aquesta allau d’afirmacions, farem un paral·lel entre els verbs menjar i beure, dos verbs que, gramatical­ment, funcionen de la mateixa manera, l’un amb l’aliment sòlid i l’altre líquid.

Amb el verb comer, els nostres veïns castellans poden escriure perfectament:

Mi hijo dejó un pedazo de pollo medio comido (forma passiva) y se fue a dormir.

Una vez comido (forma activa), mi hijo se fue a dormir.

Els castellans ho fan deliberadament perquè tenen dos verbs atributius ser i estar que permeten de distingir sense ambigüitat els significats antagonistes del participi passat comido.

En tots dos casos, mon fill (subjecte) va fer l’acció de menjar i aquesta acció va recaure sobre un tall de pollastre (subjecte agent de la forma passiva o complement d’objecte de la forma activa) que mon fill no va pas poder acabar.

El primer cas és heretat del llatí. El participi de passat comido qualifica el sub­jecte agent (un tall de pollastre). És el verb ser que regeix aquesta accepció: «Un pedazo de pollo fue comido a medias por mi hijo».

El segon cas, és una mena de metonímia que fa possible el geni de la llengua castellana. El participi de passat comido qualifica el subjecte (mon fill). Aquí, és el verb estar que en regeix l’accepció: «Cuando mi hijo estuvo comido, se fue a dormir».

Aquesta metonímia, completament estranya al parlar d’Elna, és impossible en català tradicional perquè, com ho hem vist en l’article número 9 (publicat en dues parts als números 1.350 i 1.355 d’InfoMigjorn), el nostre verb estar no és pas un verb atributiu:

Mon fill va deixar un tall de pollastre mig menjat (forma passiva) i va anar a dormir.

Un cop menjat (forma activa) tip, mon fill va anar a dormir.

Heu comprès que si no ho podem pas fer amb el menjar, tampoc no ho podem pas fer amb el beure. Per a nosaltres il·liberencs, les expressions anar menjat i anar begut són gramaticalment impossibles tant l’una com l’altra. Això ho ates­ta la regla següent: Per tal que l’expressió «anar + participi de passat» sigui correcta, cal que l’acció del verb del qual deriva el participi de passat recaigui sobre el subjecte del verb anar. Per exemple: anar suat, anar preocupat, anar mudat…

Doncs, en català correcte (és a dir, no interferit pel castellà) no podem pas dir «Mon fill anava menjat» ni tampoc «Mon fill anava begut» perquè, com ho hem vist més amunt, les accions de menjar i de beure no recauen pas sobre mon fill. En canvi sí que podem dir «Mon fill anava tip, atipat, sadoll, sadollat, saciat, assaciat, fart, afartat…» i també «Mon fill anava alegre, ebri, em­bri­ac, em­bria­gat, abeurat, torrat…» segons les quantitats d’aliment o d’alcohol ingerides.

 
16. Passa un cas semblant amb agraït. El GDLC afirma que significa «que agraeix» (forma activa). A Elna, una persona que reconeix o agraeix allò que un hom ha fet per a ella és una persona reconeixent. També podeu fer servir l’adjectiu obligat, que deriva d’un participi de passat (forma passiva) construït com Déu mana.

Tothom li és reconeixent per la gran generositat que demostra dia a dia.

Li era molt obligat per haver fet companyia a sa mare durant tota la ma­laltia.

Aquest agraït és ben misteriós per a un rossellonès. Segons el GDLC tindria dos significats, l’un amb el verb ésser i l’altre amb el verb estar. Algú que està agraït per alguna ajuda és algú que agraeix aquesta ajuda. I algú que és agraït és algú que per natura és inclinat a agrair els serveis que la gent li presta.

A Elna, els adjectius i els participis passats no canvien pas de significació amb els verbs. Per exemple, considerem les frases següents:

Quan vaig passar davant de casa el portal era tancat.

Ja feia dos dies que el portal estava tancat.

De lluny el portal semblava tancat.

Era migdia i el portal romania tancat.

Totes aquestes frases fan referència al significat propi de tancat, indepen­dent­ment dels verbs ésser, estar, semblar o romandre, perquè els adjectius i els participis de passats no interaccionen pas amb els verbs, sinó amb els subs­tan­tius. Si volem fer referència al sentit figurat, no hem d’aplicar tancat a un portal, sinó a un esperit: «Un esperit tancat» és un esperit impermeable als corrents ideològics nous.

Aquí encara, quan topem amb un adjectiu o un participi de passat que canviï de significat amb ésser i estar, podem sospitar alguna interferència castellana perquè el verb estar en català no té pas el poder d’induir una significació espe­cífica a un adjectiu o a un participi de passat.

 
17. Evidentment, totes les observacions relatives a agraït es poden aplicar a desagraït i malagraït.

 
18. L’adjectiu confiat entra en aquesta categoria. Segons el GDLC significa ‘que confia’ amb estar i ‘inclinat a confiar’ amb ésser, dues distincions hereta­des d’una lògica castellana. En bon català hauria de ser confiant (que el DCVB arreplega), o bé crèdul, imprevisor.

 
19. Després tenim el cas de desvalgut, un adjectiu totalment incomprensible per a un rossellonès perquè deriva d’un participi de passat ben format (forma passiva), però, a partir d’un verb desvaler que no existeix. La sola explicació plausible és que sigui l’adaptació catalana de l’adjectiu castellà desvalido, que valdria millor traduir per vocables ben nostres com ara desemparat, abando­nat, indefens, indigent.

 
20. Les observacions precedents centrades en els adjectius també es poden aplicar als substantius. De la mateixa manera, el pas de la veu passiva a la veu activa indueix una confusió entre subjecte i subjecte agent. Considerem el cas d’una botiga de calçat. Normalment, el participi de passat calçat s’hauria d’aplicar a algú que no va descalç i de cap de les maneres a la peça d’in­du­men­tària que serveix per a cobrir-li els peus. D’aquesta peça, a Elna en diem calçadura i al País Valencià en diuen calcer, dues denominacions molt més apropiades.

 
En aquest article m’he limitat a enumerar significats estranys que els diccionaris atribueixen a alguns mots que deriven de participis de passat. L’estranyesa ve d’una confusió entre veu passiva i veu activa induïda pel castellà. Aquestes anomalies lingüístiques les vaig trobar en unes poques hores de recerques i refle­xions. Si escorcolléssim el diccionari a fons, segurament que n’hi trobaríem una colla més. En tots aquests casos, la intromissió del castellà és altament enganyosa perquè la major part dels mots que hem mencionat són ben cata­lans. És l’ús que se’n fa que no s’avé amb la lògica de la nostra llengua. Les institucions acadèmiques haurien de ser molt més escrupoloses i no permetre pas que als diccionaris s’hi afegissin accepcions espúries a mots catalans ben tradicionals.

 
Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.363, 13 de febrer del 2018

Un tast de català d’Elna (índex)