El menor moviment podia implicar perdre l’equilibri. No sabia què fer. A aquella hora l’àvia estava enfeinada a la cuina amb la pagesa que l’ajudava, massa lluny per sentir-me en cas que recuperés la veu; sabia que l’altra pagesa havia pujat al poble a comprar i que l’avi Vincenzo seia a la sala llegint el diari, i que a més a més era sord com una tàpia. A sobre, la meva caiguda havia xarbotat el llot i uns quants esquitxos m’havien anat a parar al cap, esquitxos que ara em regalimaven pels ulls. Però no me’ls podia fregar perquè no m’atrevia a deixar anar el tauló. La situació era objectivament desesperada.

Andrea Camilleri, Exercicis de memòria (Barcelona: Edicions 62, 2020), traducció de Pau Vidal

I es va veure a ell mateix darrere d’en Bartocelli, va tornar a sentir a la mà el cop sord del ganivet esqueixant la carn i la sensació que la mà que estrenyia el mànec amb fermesa li pujava fins al cervell, li baixava fins a la boca, ben serrada per no deixar sortir el crit d’horror que corria dintre seu, i el travessava com un vent que ho xarbota tot.
   —Prou!
   —Que l’he cansat?
   —Sí.
   Aclucà els ulls. Havia pres una decisió.
   Faria per manera que aquella història no formés mai part de la seva persona. En renegaria, l’esborraria per sempre de la memòria.

Andrea Camilleri, El cuiner de l’Alcyon (Barcelona: Edicions 62, 2022), traducció de Pau Vidal