La forma catalana antiga més representativa de l’adverbi llatí [illis horus ‘en aquelles hores’] és llesores; havent-se perdut la –s– com és normal en català, es desplegà com a substitutiu evitador de l’hiat un so v, resultant llevores (o sia, la mateixa forma que avui escrivim llavores). Per una contracció degué produir-se la variant llavors (pronunciada llavòs), afavorida tal vegada per la tendència a produir una forma d’aparença masculina en oposició a llavores, que té aspecte de femenina (com ho era originàriament). Essent interpretada la forma llavors com un plural susceptible de canviar-se en singular, resultà la forma de singular llavò. D’aquesta, formant-se un fals plural en –ns o tal volta per influència de doncs o de lladoncs, resultà la variant llavons. De llavons es derivà el femení analògic llavonses, i del mateix llavons interpretat com si fos llavonts, resultà la forma femenina analògica llavontes. La variant llavòrens ve de llavores per aplicació de l’analogia de plurals en –ns, com hòmens, que porten la n per l’etimologia. De totes les variants indicades existeixen segones formes prefixades amb a– (allavores, allavors, allavontes, etc.).

Diccionari català valencià balear, llavors o llavores

Variants col·loquials de llavors amb entrada pròpia al DCVB (en alguns casos indica que s’usaven antigament): adés, adoncs, alhora, allavons, allavontes, allavòrens, allavores, allavors (i allavòs), dellavons (i dellavors), lladoncs, llavò, llavons, llavonses, llavòrens, llavores, llavòs, llevors, llivòs (Palafrugell)…