Albert Jané

Tots, poc o molt, hem estat col·leccionistes de cims. Especialment de cims de nom prestigiós, amb un prestigi determinat per l’altura o per les dificultats de la seva ascensió. Recordo haver vist, fins i tot, qui exhibia, brodats en alguna peça de la seva indumentària, la llista dels que se suposava que havia fet —o potser era jo, qui ho suposava. Hi havia també qui creia que una excursió no era justificada si no tenia com a objectiu la consecució d’un nou cim per a afegir a la llista, o a la col·lecció. O aquell qui, un cop havia fet un cim, aquest deixava de tenir interès, com si es tractés d’una assignatura en què, un cop aprovada, ja no es pensa més. Més raonablement, un cim inèdit, encara que fos secundari, qui sap si un cim que s’havia resistit en un primer intent —un cim que havia dit que no—, esperonava el desig de pujar-hi amb preferència, sense que això signifiqués, però, de desdenyar la repetició dels que hom havia aconseguit anteriorment. No sé si es pot arribar a parlar de desviacions, com les que coneixen tantes i tantes activitats humanes. És en tot cas adequat de dir que aquests interessos diversos no són sinó el reflex de les variades maneres d’entendre l’excursionisme, activitat lliure de l’esperit i del cos, sense normes rígides —llevat de les normes ètiques— i sense límits precisos, que s’adapta meravellosament al tarannà de cada practicant, simple recòrdman de base esportiva, curiós apassionat dels diversos aspectes de la geografia i de la natura, o temperament líric donat a la contemplació.

Pocs deuen haver estat, però, els excursionistes que, en un moment o altre, no hagin considerat l’ascensió a un cim, més o menys alt, de més o menys anomenada, més o menys difícil, com l’objectiu principal d’una excursió. I ningú no ha negat mai el goig, la profunda satisfacció que ha experimentat per aquesta consecució. Especialment al Pirineu —per circumscriure aquest comentari a les muntanyes del nostre país—, l’ascensió al cim simbolitza i resumeix tots els atractius de l’excursió: no s’ha fet sense esforç, qui sap si vencent algunes dificultats, hom s’ha mesurat a si mateix, de dalt estant s’ha pogut contemplar, si les condicions atmosfèriques no eren adverses, un panorama dilatat, sovint admirable, i, encara, per modesta que hagi estat la gesta des del punt de vista alpinístic, resta per sempre més la satisfacció íntima d’haver-hi pujat, si es vol, l’orgull legítim de poder dir que un ha fet aquell cim.

Gairebé tant com el de fer un cim, però, hi ha el goig de passar un coll, sobretot, és clar, un coll digne d’aquest nom. Vull dir un coll d’una carena principal, d’una carena que separa dues comarques diferents, donant, ara, a la paraula comarca un significat ampli i general. Dit amb d’altres altres mots: una carena que separi dues conques de recepció, dues regions o contrades de característiques geogràfiques i paisatgístiques divergents. La carena no és sinó una barrera natural i, com tota barrera, desvetlla el desig de traspassar-la, de superar-la, de veure què hi ha a l’altra banda. L’ascensió al cim, molt sovint, es resol en el descens per la mateixa via de la pujada i el retorn al lloc de partida. L’ascensió al coll, moltes vegades no menys dura que l’altra, es resol, en canvi, en el descens per la banda oposada, cap a unes terres que potser encara no coneixem, que s’ofereixen de mica en mica, a mesura que anem avançant, a la nostra curiositat i la nostra avidesa de coneixença. A llocs amb tanta personalitat com el Conflent, la Cerdanya, Andorra, la vall d’Aran, la conca de Garvarnie, i molts i molts més, jo hi vaig accedir, en la meva primera visita, no pel camí natural, és a dir, seguint amunt el camí de les aigües, sinó passant un coll, en tots els casos un coll de notable altitud. I m’ha quedat, de tots, un record inesborrable: l’emoció d’arribar després d’una forta pujada, al coll, és a dir, al límit —administratiu o no, tant se val— i, després d’una estona de repòs i de contemplació, el delit del descens cap a unes altres terres.

D’altra banda, no és potser del tot inescaient de recordar aquí que, segons el filòleg Coromines, el mot coll té el seu origen no en el mot llatí que designava la part del cos humà i dels animals que uneix el cap amb el tronc, sinó més aviat en un altre mot que significava «pujol» o «turó», és a dir, el punt culminant d’una muntanya, encara que no nega l’aportació del primer. I no falten en la llengua antiga i fins i tot en la nostra toponímia actual, els casos en què coll conserva el seu primitiu significat etimològic. «El trànsit semàntic —diu Coromines— s’explica perquè el port o collada és el punt més alt que petja el caminant en tramuntar la serra, el cim del seu camí…». Així ha estat durant molts segles, en què el que importava era tramuntar la carena, i en què al cim a ningú no se li havia perdut res. Encara avui, doncs, per nosaltres, en alguns dels nostres itineraris, haver arribat al coll equival també a haver arribat al cim.

Però no sempre que hem arribat al coll continuem l’itinerari, aigües avall, per l’altre vessant. Moltes vegades el prosseguim per dalt la carena. La carena és, especialment en muntanyes com ara el Pirineu, el camí més segur, el que permet una orientació més clara. Però la carena és, també, des del punt de vista de la contemplació del paisatge, tant estètica com geogràfica, un itinerari únic, excepcional. La vista des del cim, per alt i ben situat que sigui, pot ser realment esplèndida i imposant, però rarament deixa de conèixer limitacions. Seguint la carena, en canvi, caminem a cavall de dues contrades, de dues valls, de dues conques hidrogràfiques diferents. Seguim constantment una frontera, un límit, una ratlla, una partió. Moltes vegades, és cert, la partió entre dues valls d’una mateixa contrada, potser al capdavall confluents. Però en d’altres aquestes dues valls o fondalades que separa la carena que seguim pertanyen a terres o països diferents, a cops amb contactes escassos o gairebé nuls. I en el nostre itinerari anem apreciant els detalls canviants, ara d’un vessant ara de l’altre, i ens hem d’aturar moltes vegades perquè no podem mirar alhora a la dreta i a l’esquerra. I si es dóna el cas, no pas infreqüent —però privilegi de l’excursionista expert i bon coneixedor del terreny que trepitja—, que seguim un itinerari «obert», en el moment en què haurem de decidir de deixar la carena podrem també tenir l’ocasió de decidir si baixem per un vessant o per l’altre i el dilema es resoldrà aleshores en itineraris diametralment oposats, qui sap si amb una espurna de recança —pròpia de la solució de tots els dilemes— per aquell del qual hem desistit.

Albert Jané, Els camins irresolts (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986), pàg. 45-50