I vet ací que tinc una contradicció, perquè encara estic convençut que al Rubio li agradava la vida; li repugnava, però, la majoria de vides. Tot escrivint em ve a la memòria que era un enigma en ell mateix. Allò que amagava, allò de trauma profund que potser el posseïa, és el que m’obstrueix la certesa real del perquè d’aquella pressura irrevocable de sentir-se permanentment a frec de l’abisme. Ho pressentia, li notava un comport que oscil·lava entre l’autodestrucció i l’agosarament il·limitat, però ni aleshores —embadalit en l’admiració— ni ara —inútil per desxifrar la reflexió objectiva— aconseguisc l’anàlisi que m’aprope a una personalitat ben singular, única, almenys des de la meua perspectiva moral.

Ferran Torrent, La vida en l’abisme (Barcelona: Columna, 2004)

Retrobar la identitat,
quina absurda bestiesa!
Això es té i mai no es perd,
com no puc perdre el meu fetge.
Tampoc no es pot buscar.
Això són jocs de canalla
i nosaltres ja som grans,
i en perill o en gran pressura,
per poder jugar en això.
Aturem aquesta roda.

Miquel Bauçà, Els estats de connivència (Barcelona: Empúries, 2001)