Màrius Serra

Dilluns es va presentar a la llibreria Laie Els homes i els dies (L’Altra), el volum que recull l’obra narrativa completa de David Vilaseca. Va ser una presentació atríplica, és a dir, triplement atípica. Va aplegar tres generacions de lectors entusiastes de Vilaseca: la sènior, amb el professor Ramon Pla i Arxé; la coetània, amb els companys de promoció universitària Esteve Miralles i Ruth Galve (dignes representants de la colla de filòlegs que ens vam llicenciar el 1986 a la UB), i els més joves, que no van conèixer en David, en les afinades veus dels escriptors Sebastià Portell i Josep Maria Miró. El segon atipisme era la dolorosa absència de l’autor, que va morir atropellat per un camió a Londres als 45 anys, ara en fa set. I el tercer, que l’obra completa de Vilaseca no té parangó en la nostra literatura. Els homes i els dies es compon de dues obres autobiogràfiques sorgides dels diaris que escrivia amb la pertinàcia d’un cometa salí adolescent que transita per la Via Làctia com si fos una pista d’autos de xoc. Hi refulgeix la desolada soledat de l’home que explora el país on els homes desitgen els homes, no sempre bell. Convidats a la casa d’un David nu, transitem encongits, en la vagoneta de les seves relacions sentimentals, per un recorregut ple de referents intel·lectuals, viatgem a cel obert i quarto fosc, ens esmunyim sota el divan del seu psicoanalista i ens interessem per episodis d’infància i pubertat amb un interès no exempt de morbositat xafardera.

David Vilaseca era, quan va morir, catedràtic d’Estudis Hispànics i Teoria Crítica al Royal Holloway College de la Universitat de Londres. La seva obra acadèmica, escrita i publicada en anglès, consta de tres llibres (1995, 2003 i 2010) que exploren aspectes de l’art, la literatura i la filmografia gai. La seva obra narrativa es compon de dos títols de gran qualitat literària escrits en català: L’aprenentatge de la soledat, que el 2007 va guanyar a València el premi Octubre de novel·la, i el pòstum El nen ferit, que arrenca el 2008 amb la sòrdida acusació de pornografia infantil a l’ordinador que afronta un conegut seu, un alt càrrec de la casa dels Comuns. L’escriptura hipnòtica de Vilaseca invita a la relectura per diversos motius. Als seus coneguts més propers, per poder-lo tornar a llegir després d’haver plorat. Als lectors menys avesats al món queer, per poder-lo tornar a llegir després d’haver-se escandalitzat. És en aquesta segona lectura que emergeix el David personatge. En la presentació, la professora Galve va enumerar un seguit de motius textuals pels quals el primer llibre de Vilaseca gairebé no va obtenir ressò ara fa deu anys. Jo hi afegiria el context. Li va donar suport el jurat d’un premi, flor d’un dia. Ara és una editora qui hi aposta. La mateixa editora que ha apostat amb èxit pels cinc volums de La meva lluita de Karl Ove Knausgård. Vilaseca, exemple flagrant d’alteritat en la nostra cultura, està en bona companyia al catàleg de L’Altra Editorial.

Publicat originàriament a La Vanguardia el 2 de desembre del 2017