—La Nina escriurà el missatge a l’aparador… —La Irene li passa el porro a la Bel, que fa un parell de calades i l’hi torna—. Res de grafits, les obres d’art les deixem per un altre dia, quan trobem una bona paret… Tindrem poc temps. L’objectiu és fer passar el missatge. No estem parlant amb grans intel·lectuals, ens escoltaran senyores maries blanques, que segueixen influencers casposes i a qui els sembla que portar proclames feministes a les samarretes i penjar-se un llacet lila a la solapa és formar part del moviment. Jo portaré l’altaveu i llegiré el manifest. La Bel i la Ruth el repartiran.

Marta Batallé, El paradís no era això (Barcelona: Empúries, 2022)

Al Pompidou hi anàvem per veure aquell exterior de budells i canonades de colors, però a dins hi havia moltíssima pintura, i era París, no Bilbao. Ací, dels nou mil visitants diaris, no sé quants saben per què hi vénen. Vaig escoltar unes senyores, amb aire de ties maries, amb perdó, i amb accent de l’Horta (de València), que contemplaven l’interior des d’una escala, i una deia: «Xica, això té una estructura molt complicada», i l’altra contestava: «Sí, filla, però està fet amb molt de coneixement». Un comentari difícil de superar. El bon poble, de vegades, l’encerta tant com els polítics. I llavors ningú sap explicar què ha passat.

Joan F. Mira, «Titani, museu» (Quadern d’El País [ed. València], 17 de setembre del 1998)