—Si per una desgràcia feu algun tall al plexiglàs, com que és un material que no es pot cosir, han inventat un remei molt enginyós.
   I aleshores va treure de la butxaca, amb gran solemnitat, un rotllet de cel·lo, que ens va deixar de pasta de moniato. Encara no sabíem, en aquella autàrquica, miserable i fosca «España de Franco», què era el cel·lo. No hi havia a tot Europa gent tan ignorant i primitiva com nosaltres. Enlloc.
   Era l’any cinquanta, si fa no fa.

Isabel-Clara Simó, Els racons de la memòria (Barcelona: Edicions 62, 2009), pàg. 135

L’altre dia vaig enganxar aquesta sèrie que fa furor entre els adolescents catalans. Merlí. Em vaig quedar de pasta de moniato del subcatalà que s’hi parla. Ojalá, venga hombre, vaya, joder… El «vale» no se’l treuen de la boca. Quin problema hi ha en dir «tant de bo», «sí home», «hosti», «collons» i «d’acord»? És que no ho entenc. No sóc gens purista amb la llengua, crec que les normes han d’anar adaptant-se als usos actuals, que els escriptors i els mitjans han d’anar forçant aquests canvis i que en el llenguatge oral és normal que hi tinguin cabuda col·loquialismes —i fins i tot castellanismes— que no estan acceptats per l’Institut d’Estudis Catalans. El problema és quan es maltracta la llengua amb absoluta gratuïtat. «Ojalá»! És molt bèstia. O sigui, hi ha un guionista de la sèrie que estava escrivint i de sobte va pensar: «Calla, hi posaré ojalá, que queda més autèntic». Imagino que ho fan per això, perquè el llenguatge soni més real, més ajustat al llenguatge utilitzat pels adolescents catalans —o barcelonins, més aviat.

Àstrid Bierge, «El català de Merlí» (El Món, 3 de desembre del 2015)