Voldríem en canvi encoratjar-lo a escriure per al nostre Club una altra mena de novel·la, en la qual vostè tingués en compte els anteriors trencacolls per a evitar-los. Una novel·la que pogués passar igualment l’Escil·la de la censura i la Caribdis del públic (del qual els editors no podem de cap manera prescindir), escrita en un llenguatge que igualment pogués ser entès a Palma i a Barcelona, a Perpinyà i a València —tal com va recomanant en Joan Fuster, qui predica amb l’exemple—. Torno a insistir que el llenguatge de les novel·les d’en Villalonga és un excel·lent model per a tot novel·lista mallorquí que es vulgui fer entendre de tots els possibles lectors dels Països Catalans sense renunciar al seu mallorquinisme profund i essencial.

Joan Sales, carta a Gabriel Janer Manila, 5 de juny del 1969, reproduïda a Amor, no estàs fatigat. Memòries, 2 (Barcelona: Proa, 2019)

Si es pot donar un consell als llegidors, hom l’animaria a començar el llibre per l’episodi 9 —amb un títol no volgut per Joyce ni estampat en aquesta edició, ‘Escil·la i Caribdis’—, perquè hi entendrà fins a quin punt l’autor va saber moure’s entre l’Escil·la de la tradició clàssica i la Caribdis de l’experimentació. No endebades Joyce situa aquest episodi a la Biblioteca Nacional d’Irlanda, a Dublín (les hores que recorren la novel·la, que no arriben a un dia sencer, passen totes a Dublín), i hi parla abundosament de Shakespeare, sobretot de Hamlet, El rei Lear i Venus i Adonis…

Jordi Llovet, «Un Joyce il·lustrat» (Quadern d’El País, 6 de febrer del 2022)