Carme Riera

—Senyora-àvia, què vol dir xuetona?

—D’on ho has tret això? Qui t’ha dit aquesta paraula?

—Una nina li ha dit a una altra quan se barallaven avui dematí a n’es recreo…

—Idò, tu no la diguis mai, no insultis mai i menys amb aquesta paraula. És una paraula lletja que ses persones ben educades no poden dir. Entesos?

Dic entesos sense entendre res. Què vol dir amb això de ses persones ben educades? Que és una paraula lletja ja m’ho pareix perquè m’ha arribat com a darrer maó de la carretada descarregada per Aina Maria S. a damunt na Francisca A.:

—Beneita, curta de gambals, bamba, poc aguda, xuetona.

Les altres paraules sí que me sonen i xuetona, no. Però pel so no crec que sigui cap mala paraula, acaba com ninona —mon pare m’ho diu de vegades— menudona, petitona.

Li don moltes voltes sense arribar a cap conclusió. Xuetona és com puta? l té a veure també amb el dimoni? Perquè ses «tres-centes mil putes del dimoni» sí que les he sentit anomenar sovint i «Me cag amb sa puta», també… Mestre Pedro sempre diu aquesta paraula, puta món, repeteix, i sovint se queixa que li fa mal «es puta peu». Decidesc preguntar-ho a n’Aina Maria S., que era la insultadora de na Francisca A.

—Aina, per què li dius xuetona a na Francisca?

—Perquè ho és.

—Què és?

—Xuetona. Es xuetons no són com noltros.

—Què vol dir que no són com noltros?

—Això que te dic. Que fan xuetonades.

Encara ho vaig entendre menys. I quines eren les xuetonades? N’Aina Maria S. era un parell d’anys més gran que jo. Si jo n’havia complit set ella en devia tenir nou. No anàvem a la mateixa classe però sí que coincidíem a l’hora de l’esbarjo i jo m’hi havia fixat. M’agradaven les seves trunyelles tan gruixades i llargues que contrastaven amb les meves primes i esquifides, igual que les de na Francisca A. El dia de la insultada, na Francisca li havia guanyat jugant a conions a n’Aina, la qual cosa es veu que aquesta no podia consentir i d’aquí el caramull d’insults… Guanyar-li era una xuetonada?

«Els xuetons no són com noltros». Què vol dir? I qui som noltros? A qui es referia n’Aina? Jo també som xuetona? M’assembl a na Francisca, esquifida com jo i tímida.

Pocs dies després d’haver sentit per primera vegada la paraula que em cridà tant l’atenció vaig tornar a escoltar-la, sortint de costura, per devers la plaça de Tagamanent, l’itinerari obligat per tornar de ca les monges a ca nostra. Uns al·lots corrien darrere un altre cridant-li:

—Xueta, xuetonarro, mostra-mos sa coa.

A n’Antonia, la teta d’Aravaca que era la que em solia venir a cercar de les Trinitàries, li vaig preguntar què volia dir xueta:

—No entiendo el mallorquín —em digué com a tota resposta.

Vaig traduir-li-ho i ella afegí:

—Cosas de chicos… El diablo tiene rabo…

Si noltros també érem xuetons, potser els meus germans acabarien per tenir coa, com l’al·lot que corria… perquè les nines no en devien tenir. Em semblà que això de la coa devia ser cosa masculina. I si no ho fos, només, cosa de nins? Si de sobte a mi me’n sortia una. Els cans i les cusses en tenien… La possibilitat m’espantava. Com que no gosava tomar a preguntar-ho a la senyora-àvia, que era la meva confident, perquè m’havia prohibit dir la paraula, vaig atrevir-me a demanar-ho a mon pare aquell mateix dia, a l’hora de sopar:

—Els xuetons tenen coa?

—On has sentit aquest desbarat? Cap persona no té coa.

—Noltros som xuetons?

—Com si ho fóssim.

Em contestà sense donar-li cap importància, a la pregunta, i passà a xerrar d’una altra cosa sense que pogués demanar-li què volia dir la paraula que la senyora-àvia m’havia prohibit pronunciar, tot i haver-ho fet en aquells instants. Tal vegada perquè no se’n podia parlar mon pare havia estat tan parc.

Passaren encara uns quants anys, en devia tenir dotze quan en vaig tornar a parlar amb la senyora-àvia. Tragué ella la conversa i em contà les injustícies i humiliacions que havien patit una part dels jueus conversos mallorquins per part de la resta de compatriotes. Feu al·lusió amb horror a les cremadisses de finals del segle XVII i al llibre del pare Garau, La fe triunfante, i tot i ser catòlica, apostòlica i romana, li repugnava. Jo vaig apuntar tot el que em digué a la primera pàgina de la memòria, amb lletres majúscules i tinta inesborrable. D’allà sortí molt de temps després Dins el darrer blau.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 60-63