Albert Jané

Una expressió com carrer que no passa representa, certament, un tipus de solució eminentment popular per a la designació de conceptes més o menys complexos i especialitzats, anàloga a la que consisteix a determinar un nom per mitjà d’un altre nom unit al primer amb una preposició (generalment, de): el palau del rei, un estel amb cua, una cançó de Nadal, un ocell de pas, solucions més populars, efectivament, que no el palau reial, un cometa, etc. Semblantment, doncs, un nom pot ésser determinat amb una oració relativa (de les anomenades, per això, relatives adjectives) i formar amb aquest complement com un autèntic nom compost, és a dir, designant un concepte individualitzat o unitari: els conjunts carrer que no passa, estrella que cau, setmana (o mes, any) que ve, doncs, són sinònims de atzucac, estel errant i setmana vinent. Recordem les figures del pessebre: la dona que renta, la vella que fila…

No incitem pas a defugir la concisió del substantiu de significat precís, o de l’adjectiu d’exacte valor determinatiu, sinó, simplement, a tenir en compte solucions molt genuïnes, creades pel geni de la llengua, que sovint poden contribuir decisivament a la naturalitat de la frase i a la fluïdesa del discurs.

Albert Jané, «El carrer que no passa» (Avui, columna «El llenguatge», 24 de març del 1979)