Les citacions solen ser substitutiu de la creativitat i crossa de la falta d’imaginació, tot i que l’articulista que manlleva una frase brillant d’algú que l’ha escrita abans que ell generalment passi per persona llegida i esponja de coneixement. Poc importa si aquell o aquell altre pensament han estat extrets no pas de la font directa sinó, simplement, d’altres articles que els reportaven, de lectures en diagonal o, en el pitjor dels casos, d’algun llibre de citacions famoses convenientment arrenglerat en el prestatge. Cal admetre, en defensa dels citadors, que les sentències brillants i reflexions precises espigolades de manera oportuna ajuden a recuperar, per a gaudi de la majoria de lectors, grans pensadors oblidats, o a mantenir viu el prestigi dels que encara conserven un cert predicament. Som molts que a partir d’una citació ocasional hem tingut curiositat per saber més de l’autor d’un adagi encertat.

Carles Ribera, «Citant Lichtenberg» (Presència, 11 de gener del 2013)

El diccionari català-italià tradueix manllevar així: chiedere in prestito, farsi prestare; i el català-castellà, pedir prestado. En canvi, l’occità té manlevar, com el català; i el francès, emprunter, amb el mateix significat. És un mot antic, n’hi ha testimonis escrits devers l’any 1100. És provinent del llatí manu levare, interpretat de maneres diverses: ‘prendre de la mà o desposseir’, ‘alçar la mà per jurar’…

Jordi Badia i Pujol, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles (Barcelona: Rosa dels Vents, 2023), pàg. 224