Jordi Badia i Pujol

Al Llibre dels homes, la poeta Dolors Miquel diu: «No calgué règim / en tot el Règim, / ni curs d’estètica, / ni cursa atlètica… / el Moviment / era present / entre les gents. / No em mouré gens / si no és enrera / per fer carrera / com bona cranc». Als diccionaris els costa de definir gens. El DIEC, per exemple, diu això: ‘quantitat o intensitat mínima, no existint realment, sinó imaginada per a fer-la objecte d’una negació, exclusió, interrogació, suposició’. És considerat un adverbi, tot i que si va seguit de la preposició de no té valor adverbial. Prové del llatí genus (‘gènere, mena’) que, reforçant frases negatives o interrogatives, va adquirir el sentit adverbial de ‘cap mena o gènere d’alguna cosa’. És un cas semblant als de pas i gota (vegeu pas).

Majoritàriament, trobem gens en frases negatives, però també pot aparèixer en oracions interrogatives i condicionals:

Ho entens gens, patró? Què hi diuen els teus llibrots? (Jaume Berenguer Amenós).

De lo que més mengem són gats,
que de nit parem les trampes,
i si arrepleguem gens de pa
estem més contents que unes Pasqües (aplegat per Joan Amades).

Tot i la definició del diccionari, de vegades gens no indica una quantitat o intensitat mínima, sinó nul·la. Depèn del verb i del context. Per exemple, quan acompanya un verb de caràcter temporal, posem per cas trigar, efectivament no es pot referir a una quantitat de temps nul·la, però sí molt reduïda, mínima:

No va trigar gens a tornar al costat del telescopi (Quim Monzó).

En canvi, amb un verb com ara beure sí que pot significar ‘quantitat nul·la’:

Les vaques dels deserts d’Arizona s’acostumen a no beure gens tres i quatre dies seguits (Bonaventura Vallespinosa).

I això mateix podem veure amb verbs de moviment:

Apuntà la seva pistola i, sense allunyar-se gens, disparà dos trets al genoll dret d’Andrade (Pere Calders).

De vegades es fa servir absolutament, sense acompanyar cap mot. En aquests casos es refereix a un altre terme que ja ha sortit:

—És tot d’ella? ¿No hi heu intervingut?
—No, gens… (Agustí Esclasans).

I també es pot emprar com a partícula negativa, sense anar precedit de no:

Albert, gens acovardit, bullint-li la sang, com en un llampec, va veure que era arribat el moment que en el fons desitjava (Enric Valor).

L’altre ús de gens és com a quantificador de substantius. En aquest cas, va seguit de la preposició de. Com passa amb l’ús adverbial, de vegades assenyala una quantitat mínima:

Elvira, el braç no l’aixecaves amb gens d’aire (Maria Barbal).

I de vegades una quantitat nul·la:

Si una mostra no conté gens de plom 204, vol dir que s’ha produït per desintegració radioactiva i pot ser emprada per a la datació (David Jou).

Gens de s’empra davant noms incomptables. Amb el mateix significat, davant noms comptables, es fa servir cap. Tanmateix, per influència del castellà, ara hi ha una certa confusió. Per exemple, sentim cap importància en compte de gens d’importància, cap gràcia en lloc de gens de gràcia o cap por en lloc de gens de por.

Per acabar, el mot gens el trobem en locucions com ara gens ni mica i gens ni gota, que equivalen a no gens, és a dir, ‘absolutament gens’:

Molt mudada, na Maria, amb un sari de seda malva, ribetejat d’or, unes arracades també exòtiques, ben llargues; i duia els ulls molt pintats i els llavis gens ni mica (Jaume Vidal i Alcover).

I encara hi podem afegir gens ni poc, ni poc ni gens i ni gota ni gens, que ara com ara no han entrat al diccionari:

—Ah, sí? Doncs, pensa que per molt que diguin, no s’acosten ni gota ni gens a la veritat (Joan Oller).

Jordi Badia i Pujol, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles
(Barcelona: Rosa dels Vents, 2023), pàg. 209-211