Jordi Badia i Pujol

A Va ploure tot el dia, Teresa Pàmies escriu: «Ha de vendre, per refer-se de la queixalada del maig, tones d’or; ha de manllevar als alemanys, i tot per culpa d’aquests podrits nou milions de treballadors». El diccionari català-italià tradueix manllevar així: chiedere in prestito, farsi prestare; i el català-castellà, pedir prestado. En canvi, l’occità té manlevar, com el català; i el francès, emprunter, amb el mateix significat. És un mot antic, n’hi ha testimonis escrits devers l’any 1100. És provinent del llatí manu levare, interpretat de maneres diverses: ‘prendre de la mà o desposseir’, ‘alçar la mà per jurar’…

Manllevar significa ‘demanar en préstec’, tot i que algun diccionari diu ‘fer-se prestar’ i algun altre ‘obtenir en préstec’. De demanar a obtenir hi ha tot un procés. Sigui com sigui, són definicions que, d’entrada, ens fan pensar en diners:

Era una casa amb una entrada monumental de marbre rosa i columnes jòniques, on rebia els nombrosos clients que li manllevaven els doblers (Biel Mesquida).

Però el cas és que es pot manllevar qualsevol cosa:

Vaig traure una gravadora diminuta que havia manllevat a Josep Pons. L’hi vaig mostrar (Ferran Torrent).

De vegades allò que es manlleva és immaterial. Aleshores, la idea de préstec s’esvaeix i manllevar vol dir, directament, ‘prendre per a si’:

En Ausiàs March, per exemple, la natura existeix tan poc, que l’ésser del poeta pot expressar-se perfectament sense manllevar, o a penes, imatges al llenguatge sensorial (Màrius Torres).

Li semblava que en aquest món, al qual havia renunciat abans per a sempre, ella no hi tenia cap lloc, i que les robes, i les paraules, i les costums que ara procurava d’emprar per introduir-s’hi, les manllevava i no serien mai d’ella (Pere Coromines).

La compassió és una resposta que aspira a manllevar el sofriment de l’altre (Joan-Carles Mèlich).

També es fa servir molt sovint amb el valor de ‘reproduir el text d’un discurs, d’algú’:

Aquella primavera ja és lluny, per no tornar; fugí, batent ses ales en la claror xalesta…, per dir-ho manllevant paraules a la musa de Miquel Ferrà (Lluís Nicolau d’Olwer).

I qui diu un fragment diu el títol d’un llibre:

L’historiador de la cultura gal·lès va posar en marxa els setanta la noció d’«estructura de sentiment» per analitzar i historiar les relacions entre el camp i la ciutat. Li he manllevat el títol del llibre per a aquestes ratlles (Mercè Ibarz).

Té un significat específic aplicat al vocabulari de les llengües, ‘adoptar un element lingüístic d’una altra llengua’:

Els lingüistes consideren que la facilitat relativa amb què els mots es manlleven entre les llengües i entre els dialectes és un indici clar que el lèxic no constitueix l’essència definitòria d’una varietat lingüística (Manuel Sifre).

El substantiu manlleu vol dir, especialment, ‘element manllevat’:

La major part de la seva informació és extreta de la introducció de la gramàtica de Ballot i del pròleg de Lo Gayté del Llobregat; alguns d’aquests manlleus són declarats en nota, però, en resten molts sense indicació de procedència (Josep Maria de Casacuberta).

Als parlars meridionals, en compte de manllevar es fa servir més emprar, que és pronunciat amprar, forma que el Diccionari normatiu valencià considera preferent:

La mateixa mirada d’estranyesa la trobe en els usuaris de la biblioteca quan venen a tornar o amprar un llibre (Joanjo Garcia).

Un verb tan antic és normal que hagi deixat frases fetes i refranys, com ara Val més comprar que manllevar, Val més manllevar al graner que a l’usurer, El primerenc no manlleva res al tardà, Qui manlleva i torna, de lo seu viu i Qui manlleva poc, no es mou d’un lloc.

Jordi Badia i Pujol, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles
(Barcelona: Rosa dels Vents, 2023), pàg. 224-226