Sergi Pàmies

La primera promoció de La Vanguardia del 2013 és una bateria de tàpers de silicona antiadherents i flexibles. La tria del tàper és intel·ligent i demostra una gran sensibilitat social. Connecta amb els presagis nefastos de l’any que comença. El tàper s’adapta a la logística de congeladors i neveres dels que han de programar la setmana perquè no es poden permetre el luxe de cuinar quan els ve de gust. Fora de casa, en canvi, ja fa temps que el tàper ajuda a pair la precarietat salarial i laboral. En una proporció menor, també representa els valors d’una dieta controlada. Ja hi ha una generació de treballadors joves —els mal anomenats mileuristes: què més voldrien que cobrar mil euros!— que no saben què és anar a la feina i despreocupar-se del dinar, conscients que, en un lloc o altre, trobaran un menú prou adequat i a bon preu per alimentar-se. Els marges econòmics s’han tensat tant que molts han hagut d’incorporar el tàper com una mena de pròtesi de l’equipació professional (si se n’obliden, han de rebaixar-se al recurs de la màquina expenedora de menjar industrial, un invent que, de vegades, té la rara habilitat d’oferir-te només productes que no et ve de gust menjar). Alguns taperistes s’han convertit tant a la causa que, si els ho permets, et poden castigar amb tabarres soporíferes sobre la superioritat del tàper respecte d’un dinar al Via Veneto o al Shangai.

El tàper no és un invent nou. En la història del proletariat i dels autònoms, hi trobem avantpassats digníssims que, a més a més, tenen, en castellà i en català, noms tan fonèticament i ortogràficament saborosos com fiambrera i carmanyola. En quin moment ens va semblar que aquestes denominacions autòctones no eren prou sofisticades per a la nostra sensibilitat i que havíem d’abraçar la practicitat d’un anglicisme prou consolidat com tàper (un anglicisme que, a més, incorpora la condició plastificada de l’invent)? No ho sé. Però no cal haver estudiat a Esade per intuir que deu ser més difícil intentar posar de moda i comercialitzar invents com el tàper-sex si s’anomena fiambrera-sex o carmanyola-sex. Per cert: compte amb el tàper-sex. Hi ha entusiastes d’aquest fenomen que, en el moment d’entrar a matar, porten autèntiques caixes d’eines. Se t’acosten amb una predisposició a fer-les servir que recorda la dels àngels de la guarda del RACC quan venen a reparar-te una avaria. De manera que, quan s’hi posen, t’acabes sentint com un menjar preparat sotmès a una manipulació antiadherent i flexible que la literatura del tàper ha resumit amb una expressió precisa: “Tapa clic-clac de 4 punts amb tancament hermètic”.

Publicat originàriament a La Vanguardia el 4 de gener del 2013