Francesc Pujols té un record molt viu dels Pastorets de Jaume Piquet. Tenien l’avantatge —em diu— d’ésser de gran espectacle i de complicada tramoia i no cal dir que foren els Pastorets oficials en els teatres populars de Barcelona durant l’últim terç del segle XIX. És llàstima que hagin passat de moda. Tenien una cosa típicament catalana en el sentit de tractar les qüestions més altes i consagrades amb una familiaritat d’estar per casa que enamorava. Eren plens de sornegueria i tenien mots de xitxarel·lo, de tocacampanes i de gat dels frares. S’hi parlava de la Mare de Déu com si fos la senyora Marieta de la cantonada i sant Josep feia l’efecte d’un senyor Canons que parlava com un vigilant il·lustrat. Els Reis Màgics produïen la impressió determinada pel xaronisme de ciclopi sentit comú sempre imperant.

—Saben tant i van a peu? —pregunta un pastor quan veu que aquesta classe de reis caminen com l’altra gent.

—D’on vénen aquesta gent? —manifesta un altre que no pot contenir la sorpresa que li produeixen aquestes familiaritats reials.

Un altre personatge de l’obra aprofita la presència dels reis per a fer declaracions tendencialment republicanes. Diu:

—Ves, un rei que ja teníem
i tres que n’han arribat;
si estàvem poc ben posats
els pobres que aquí vivim!
Ai, pobret, del que disputi,
com li aplicaran les lleis!
Ara tenim quatre reis…
—Doncs digues que tenim tuti…!

remata un altre baliga-balaga amb una veu rogallosa de cul de cafè —un baliga-balaga que ja torna de tot i fa el comentari pintoresc i ben trobat.

Josep Pla, «Jaume Piquet, autor d’uns Pastorets», dins Retrats de passaport (Barcelona: Destino, 1970), pàg. 211-212