Antònia Vicens, transfigurada

 

Sebastià Alzamora

 

Una vegada, Antònia Vicens em va explicar que, quan era joveneta i anava de Santanyí a Palma per assistir a classes de català (en deien mallorquí, per no aixecar suspicàcies), hi havia qui la tractava de puta pel fet d’agafar tota sola el bus de línia i passar la nit a la ciutat (a casa d’una tieta). També li van dir puta quan va treballar, de secretària, en un hotel. Una al·lota era aleshores una puta quan feia qualsevol cosa que sortís del més que estricte guió que tenia marcat per a la seva vida; per descomptat, estudiar i escriure novel·les en mallorquí eren coses clarament mereixedores de l’insult inevitable. 

El fet és que els devem això: quan pensem en la generació que en diem dels setanta, a la qual pertany Antònia Vicens, no hauríem d’oblidar mai en quines condicions duríssimes, sovint humiliants, van haver d’aprendre una llengua que era proscrita per la dictadura de Franco i, mentre l’aprenien, posar-s’hi a escriure: novel·les, poemes, obres de teatre, articles, llibres d’art o d’història, el que fos. M’agrada insistir-hi: no és cap exageració afirmar que, si ells i elles (per a elles era més dur encara, evidentment) no haguessin realitzat aquell esforç, avui la literatura catalana senzillament no existiria. El van realitzar, a més, sense fer-ne escarafalls ni penjar-se medalles. És bo que ho tinguem en compte quan llegim o escoltem escriptors d’ara, alimentats i bressolats entre cotons, queixant-se del malfat d’haver d’escriure en una llengua i per a una literatura moribundes, que òbviament no mereixen el seu talent. Sobretot, quan aquests escriptors consideren que no se’ls fa el cas que els haurien de fer.

A més d’això, Antònia Vicens és una escriptora que, com ha expressat en alguna ocasió ella mateixa, volia ser santa. Coincideix en el desig amb un altre dels nostres grans autors, Joan Francesc Mira, que també ha manifestat (de paraula i, per escrit, a les seves memòries) la voluntat d’ingressar al santoral. Succeeix, però, que, mentre que per a Mira la santedat seria una construcció intel·lectual, per a Vicens és una erupció espiritual, que ella canalitza a través de la poesia. Després d’escriure un grapat de novel·les excel·lents (començant per la seminal 39º a l’ombra, i seguint per títols com La Santa, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver o Lluny del tren), l’autora es va estrenar en poesia amb Lovely, ja prop de la setantena, i aleshores la seva escriptura —i la visió del món expressada als llibres en prosa— va experimentar una transfiguració, un procés transcendent que l’ha duta a una lucidesa cada vegada més potent. Antònia Vicens és una intuïtiva que escriu amb una destral, com diu ella mateixa, una privilegiada a qui una veu diu coses a l’orella que només ella sent, però que venen amb la responsabilitat de trobar les paraules per transmetre-les. I això mereix un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, els estigmes que Antònia Vicens ja va conèixer des del començament, la transsubstanciació de la prosa al vers i, per descomptat, la nostra veneració.

Ara, 14 de juny del 2022