Paraules de l’Empordà: llisquet

 

Helena Borrell Carreras

 

Quan entres al lavabo d’un establiment públic, el primer que fas és passar el llisquet. La discreció és una prioritat, tan indispensable com comprovar que el vàter està net i hi ha paper. El llisquet, també conegut com a pestell o balda, ens permet tancar-nos dins un cubicle per fer les necessitats sense preocupar-nos per una envestida d’algú que té pressa per entrar. «Ocupat!», dius tu. «Ah!», diu l’altre. La conversa més curta que tindrem mai serà la que té lloc al lavabo si no fem ús del llisquet, aquest invent defensor del pudor.

El procés de civilització de la societat i els avenços tecnològics han portat a reprimir certes conductes, com fer les necessitats en públic. A l’edat mitjana, però, era normal que no es fessin en privat: el carrer, l’escala o qualsevol racó de casa podien servir de vàters improvisats. La pudor devia ser insuportable. Això sí: Erasme de Rotterdam, en un tractat sobre civilitat, recomanava no saludar els coneguts mentre orinaven al carrer per discreció. Va ser amb l’emergència de l’aristocràcia que, per distingir-se de les classes considerades inferiors, es va reprimir aquest hàbit. La classe social dominant sempre acaba per definir la manera de fer de la majoria. La invenció del lavabo va ser determinant per aniquilar la indiscreció, però sense el llisquet mai no s’hauria aconseguit una intimitat total.

També tenim llisquets que ens permeten tancar-nos en altres espais de la casa o per cloure els porticons de les finestres. A l’Empordà, el repicar dels batents en dies de tramuntana és per parar boig; el llisquet evita el pim-i-pam de portes i finestres. Aquest mecanisme té un funcionament tan senzill com descriu el seu nom mateix —llisquet ve de lliscar. Sembla estrany que una cosa tan poc tecnològica tingui una vigència tan indiscutible a tot arreu.

Helena Borrell Carreras, 100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger (Valls: Cossetània, 2021), pàg. 69

Mot relacionat