Gustar  v. tr.  Sentir goig, un viu plaer. Amb l’esmortzar que més hi gusto, a l’hivern, és amb els cols-i-trumfos que han sobrat de la nit abans passats per la paella.

Pràcticament desplaçat pel castellanisme disfrutar.

El meu padrí matern, Ignasi Esteve i Vidal, nat a Peramola l’any 1881, no «disfrutava» mai en res ni amb res, sempre hi gustava: hi gustava quan es menjava una arengada, hi gustava quan s’escalfava al foc de casa a l’hivern o parava la fresca a l’estiu, hi gustava quan anava a la fira d’Oliana, per Tots Sants, o a l’aplec de Santa Llúcia a Tragó… I com el meu padrí, tots els altres padrins i padrines del veral peramolí i olianès.

Josep Espunyes, Món rural. Mots que es perden (La Seu d’Urgell: Salòria, 2018), pàg. 119-120