Fragment del capítol V de Les històries naturals, de Joan Perucho (1960)

A Pratdip, el nostre protagonista desplegava una activitat altament elogiable. Havent dinat, després de descansar tot el matí, convocà una reunió de les forces vives del poble, sota la presidència de la baronessa, i els exposà, amb prolixitat de detalls, la possibilitat, no comprovada científicament, de l’existència del vampir. Féu remarcar l’anomalia estranya que representava la presència (encara que només fos en el camp estricte de la llegenda) d’un d’aquests éssers en el nostre país, ja que el vampir (i forçosament hom havia d’identificar el vampir amb el dip, donada la similitud de llurs activitats) semblava integrat en el patrimoni exclusiu dels pobles balcànics, essent com era aquest el primer cas que hom registrava, no solament a Catalunya, sinó a Espanya, de la vinguda d’aquest ésser inclassificat. Afirmà que, encara que la ciència no hagués trobat una explicació plausible a la naturalesa desconcertant del vampir, per la senzilla raó que, fins al present, cap científic no n’havia vist mai cap, ara, ell, Antoni de Montpalau, el més modest dels membres de la Reial Acadèmia de Ciències, estava disposat, si és que realment existia, a aprofitar l’oportunitat única que se li presentava, i, per tant, localitzar-lo, estudiar-lo i destruir-lo amb totes les garanties científiques o, en cas contrari, proclamar la seva inexistència als quatre vents com a simple fruit de la imaginació poètica dels pobles i explicar els seus mortífers efectes de manera racional, lligant-los a una causa empírica que ara, naturalment, se li escapava. Continuà dient que la raó aconsellava, en les presents circumstàncies, acceptar a priori l’existència provisional del dip i prendre les mesures necessàries de protecció; i que per a prevenir-se contra l’acció, d’aquell tan singular personatge calia acudir a les doctrines dels autors especialitzats en demonologia, que ara no era del cas explicar, i que tothom enfortís el seu esperit en la creença que aviat cessaria aquell estat de coses. Per aconseguir-ho, ell havia ja forjat un pla que, per ara, mantenia en secret, i, mentre no arribés l’hora de posar-ho en pràctica, era necessari emprar la tècnica protectora de l’all, la creu pectoral, el julivert i el mirall, a part de la verdolaga, que ja havia observat que hom usava amb constància a Pratdip. Aquestes mesures servirien, de moment, per a contrarestar l’acció del vampir. Ell i el seu parent i ajudant Isidre de Novau ensenyarien més tard a la població les peculiaritats en la manera d’usar aquests antídots. Acabà, per fi, la seva peroració, exhortant els presents a creure cegament en l’eficàcia de la Ciència i a difondre entre els habitants de Pratdip els principis de la defensa tàctico-científica.

Fou molt felicitat. Montpalau begué el vas d’aigua que, després del seu discurs, li dugué Agnès, i, contemplant la cara dels presents, tingué la impressió que havia aconseguit elevar la moral i la confiança de les forces vives.

El batlle, que duia un nom curiós, Magí Peuderrata, preguntà a Montpalau si creia oportú de publicar algun ban donant instruccions marginals.

—En efecte —respongué Montpalau—. Redacteu un ban dient, en extracte, el que acabo de manifestar i comunicant que demà, abans del capvespre, faré una visita d’inspecció a totes les cases del poble per estudiar-ne la defensa. Al mateix temps, repartiré entre els pratdipencs els antídots que els manquin i que cregui necessaris.