Joan F. Mira
Pujar les escales i travessar la porta d’aquell pis per a donar la primera classe significà, sense que jo ho poguera imaginar, fer el primer pas en el camí d’un ofici, el de professor de grec, que havia de ser tota la vida el meu. I fer també un altre pas, tan important com aquest o potser més encara, en el moment mateix que hi vaig conéixer el qui havia de ser el meu millor i més íntim i sòlid amic al llarg de més de quaranta anys de vida, i a través del qual vaig entrar veloçment, sense etapes de trànsit, en un món de companys i d’idees, de valors i projectes, que havia de formar ja per sempre una part substancial del meu món i de la meua manera de viure. Això era, doncs, que entre el grupet de cinc o sis estudiants que preparaven l’examen de grec de setembre de primer curs de Lletres, n’hi havia un que ja aquell primer dia vaig trobar diferent dels altres (a banda de ser l’únic home…), asseguts al voltant d’una taula. Era un jove de cara seriosa i de gestos severs i segurs, ulls de mirada intensa, i boca petita amb un plec permanent de displicència en el llavi superior, i era evident que ens mirava, a les companyes de taula i a mi, com si es trobara a una certa distància o volguera marcar un punt de rigidesa, com si es sentira a disgust en un lloc on acudia només per una necessitat lamentable. Era visible també, d’altra banda, que jo, a penes un any o dos més gran que ell, com a professor no li inspirava ni un pèl de respecte. Llavors, ja a punt d’acabar aquella primera hora de classe, no sé a propòsit de quina frase o paraules del text que traduíem, jo vaig fer un comentari comparant les equivalències possibles en castellà i en valencià, cosa que va produir algunes cares d’estranyesa i la reticència d’una de les xiques presents, que preguntà amb un deix d’ironia i menyspreu si també es podia traduir el grec clàssic a un dialecte com el valencià. La reacció del jove de llavi orgullós, que durant tota la classe havia estat callat, va ser irada, veloç i contundent: que el valencià, és a dir la llengua catalana, era un idioma europeu amb una literatura tan antiga i tan important com moltes altres, i que allò que acabava de dir la companya era només fruit de la ignorància. Jo vaig intervindre per dir que tenia raó, hi hagué una curta i tensa discussió entre ell i la companya que havia parlat, i així s’acabà aquella classe de grec, la primera dels moltíssims milers que jo havia de fer en la vida. Vam eixir junts del pis de Doña Olimpia, em digué que el seu nom era Alfons Cucó, que el grec li importava ben poc i per això li l’havien suspés, i que es pensava dedicar a la història i a la literatura. I em va dir també que, si hi estava d’acord, em faria conéixer un petit grup d’estudiants que compartien les mateixes idees, l’antifranquisme, la democràcia, la lleialtat al país i a la llengua, i que l’any anterior ja havien promogut un acte públic a la Universitat, amb un contingut reivindicatiu a pesar de tot, per commemorar els cinc segles de la mort del grandíssim poeta Ausiàs March. Me’ls va anar presentant, els vaig conéixer, a partir d’aquells dies i aquelles setmanes d’estiu i de tardor del 1960, van ser ja per molts anys el meu grup inicial de referència, els amics, els companys, amb els quals començava a mirar al meu entorn (la realitat, la gent, el temps, Europa, el pensament, el món, la cultura, l’acció, el meu país, la vida…) amb uns ulls diferents i una nova mirada. I a tornar a saber-me i sentir-me part o membre d’alguna cosa important, com me n’havia sentit els quatre o cinc anys de vida religiosa.
I ara, abans de continuar, tot i que puga semblar fora de lloc, voldria recuperar, molt abreujat, el text d’un petit homenatge que vaig escriure pocs dies després de la mort del meu amic Alfons, a la memòria perenne del qual va dedicat aquest llibre:
Un amic és aquella persona amb la qual pots discrepar, discutir o callar, i no passa res, perquè és amic. Amb el qual pots compartir les lleialtats més íntimes, compartir el país –si és que en tens– i els paisatges, compartir alguns odis –com l’odi a la injustícia i a la immundícia moral–, o simplement escoltar música i callar molta estona. Són frases i pensaments que m’he repetit a mi mateix tantes vegades, pensant en el meu amic Alfons. Perquè amb el meu amic Alfons Cucó, al llarg de més de quaranta anys, vam conversar llargament de omni re scibili et quibusdam aliis sota la capa del cel, del passat, del futur, d’amor i de literatura, vam discutir i discrepar de moltes coses, a més d’haver contemplat molts paisatges, interiors i exteriors. Escoltava –escoltàvem– discos de Brassens i de Jacques Brel, fins que amb el temps ja en sabíem un grapat de cançons de memòria, llegíem Dostoievski, i Sartre i Camus tal com tocava aleshores, i mentrestant compartíem amb alguns pocs companys el primer activisme cultural, civil i polític, i no tan sols a la universitat, un activisme que era alhora antifranquista, democràtic, d’esquerres i substancialment valencià.
No sé si aquells joves que escoltàvem discos de Charles Aznavour, d’Edith Piaf i de Bach els primers anys seixanta teníem una sensibilitat especial, un cert sentit estètic de l’experiència de viure. No sé si aquesta qualitat la teníem tots, però Alfons certament la tenia. Un segle abans, potser que encara li haurien dit «romàntic», o un d’aquells fills que el pare pensa que seran notaris, i que deviennent chevelus poètes, com cantava Brassens. En aquells anys, potser li corresponia l’epítet de «rebel». Rebel contra quasi tot: l’estat, la nació imposada, la dictadura, la injustícia, i de vegades el món sencer. De manera que conspiràvem, imaginàvem un país diferent, fèiem pamflets i partits polítics clandestins, i en acabar alguna reunió, de matinada, parlàvem de metafísica i de la vida i de la mort en llargues passejades pel barri del Carme, per Cavallers i Velluters, i rematàvem la nit asseguts a la placeta del Correu Vell, quan no hi havia això que després se’n digué «marxa» o vida nocturna de bar de copes o de discoteca. Després Alfons hagué de fer la mili en una tropa de Regulares, a Ceuta, sovint castigat, i tornà a València, es va casar, tingué una filla de nom Ariadna (la del laberint, la de la narració d’Espriu), i es va dedicar de ple a treballar per conéixer a fons la història contemporània del País Valencià, i al mateix temps a intentar canviar-la. La primera cosa, per falta de precedents, ja era bastant complicada; la segona, encara ho era més. Quan el 1971 va publicar El valencianisme polític, un volum gros i quadrat, el coneixement d’aquesta història feia de sobte un pas decisiu: el llibre és ja un clàssic, i ha anat seguit de més i més llibres que seran ja per sempre imprescindibles. Tres anys més tard, el 1974, va guanyar el premi d’assaig Joan Fuster amb Republicans i camperols revoltats, i per si no havíem compartit prou coses, aquella nit dels Octubre vam compartir també premi (jo amb un llibre primerenc de narrativa, Els cucs de seda). I no sabíem que un destí massa cruel faria que anys més tard, el 2002, Alfons ens havia de deixar la mateixa vesprada dels premis i que jo hauria d’eixir uns minuts de sa casa, on ell acabava d’entrar en el son etern, per anar a comunicar la duríssima notícia a l’editor Eliseu Climent, al restaurant on ja començava el sopar, i a demanar uns minuts de silenci.
Joan F. Mira, Tots els camins (Barcelona: Proa, 2020), pàg. 237-242
Comentaris recents
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...
cosí prim, cosina prima
Segons l'Alcover, els cosins prims o segons són e...
a quin sant?
Diria que "a sant de què" és un calc del castell...