Vaig completament d’acord amb l’article d’Eugeni S. Reig (Despús-demà i demà passat; despús-ahir i abans-d’ahir).
A Elna, ho fem de la manera següent (avui és dijous):
Dimarts: despús-ahir
Dimarts al matí: despús-ahir al matí
Dimarts a la nit: despús-anit // despús-ahir a la nit
Dimecres: ahir
Dimecres al matí: ahir al matí
Dimecres a la nit: anit passada (per a llevar l’ambigüitat amb anit) // ahir a la nit
Dijous: avui
Dijous al matí: aquest matí
Dijous a la nit: anit (sempre amb un verb en futur) // aquesta nit
Divendres: demà
Divendres al matí: demà al matí
Divendres a la nit: demà a la nit
Dissabte: despús-demà
Dissabte al matí: despús-demà al matí
Dissabte a la nit: despús-demà a la nit
Modernament, també sentim: «abans d’ahir» i «demà passat» no pas per influència castellana sinó per influència francesa («avant-hier» i «après-demain»).
Ara, pel que fa a les frases d’exemple, a Elna ho diríem d’una altra manera:
1. Despús-anit em vaig desvetlar i em vaig passar tota la nit de clar.
«desvetlar»: Modernament s’escriu amb dues els (sic: és el nom en català de la lletra «l»). A Elna: «desvetllar»
«de clar»: Aquest «de clar» me sembla castellà i «en blanc» tampoc no ho diem pas nosaltres. A Elna: «despert» // «sense poder aclucar l’ull»
2. Vam quedar per a sopar despús-anit i tot va anar molt bé.
«quedar»: Castellanisme inconegut a Elna. A Elna diem: «restar a sopar»
1490 (Tirant lo Blanc): «E per molt que lo rey los preguàs, no volgueren restar per dinar-se ab ell. Prengueren comiat e tornaren-se a llur aleujament.»
1490 (Tirant lo Blanc): «E en aquell dia foren batejats, per la mà de Tirant, passats VI mília moros. Los altres restaren per a l’endemà e per als altres dies, fins que tots fossen crestians.»
1585: «Y tornà de la matexa manera a acompanyar-los al monastir, y restà a dinar.»
1596: «lo dit Miquel Turquet demanà un lit al dit Vicent Martínez per a dormir, volent-se restar a dormir en dita vila.»
Lingüísticament parlant, no és gens sorprenent que retrobem els mateixos arcaismes en les parts extremes del territori català. Les parts extremes sempre presenten les mateixes característiques: per l’una banda són més conservadores (arcaismes) que la part central i per l’altra més fràgils (abandó de la llengua).
Joan Bosch (Elna, Rosselló)
Comentaris recents
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...
cosí prim, cosina prima
Segons l'Alcover, els cosins prims o segons són e...
a quin sant?
Diria que "a sant de què" és un calc del castell...