—Els pares no havien deixat cap testament i jo havia heretat el negoci, no?, doncs el més lògic era que me’n fes càrrec —recordava anys després la Rita—. El tràfec dels primers dies em va atordir i alhora em va esperonar. Algun cop havia ajudat a la botiga, però ara havia d’afrontar pel meu compte els entra-i-surts comercials.

Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2010)

Delinqüents famosos, habituals de l’entra-i-surt, implicats en sumaris polítics a l’espera de judici o extraterrestres que havien arribat allà pels motius més insòlits compartien dissort i hores mortes en l’inquietant centre penitenciari del carrer Entença, un solemne retrat funerari de grup. Per Dani i pels altres anarquistes, el pitjor era assumir la condició de culpable, traspassar la frontera i acceptar la posició dels que jutgen.

David Castillo, El cel de l’infern (Barcelona: Proa, 1999)