Un poble petit és un grapat de gent sense secrets. Als pobles petits, les tradicions constitueixen les parets mestres de la comunitat, encara que molts envans s’han anat tombant en terra.

Al meu poble hi ha set-cents habitants i set bars. Toquem a cent habitants per bar. No hi ha botigues amb aparadors vistosos, ni sales de teatre, ni clubs d’aficionats a l’Scrabble. És per això que la gent es troba dreta en petit comitè davant de la barra o en més companyia al voltant d’una taula en un local sempre obert al públic. I les converses ajuden a omplir moltes hores. Allí ningú sap què és la incomunicació. Per tant, si et disposes a entrar en un d’aquests llocs, saps que hauràs d’interaccionar amb el proïsme.

En l’última visita al poble, vaig anar a mitjan matí a prendre un tallat i a fullejar l’Ara al cafè que el rep de fa poc. Mentre llegia asseguda en un alt tamboret un article interessant d’un sociòleg que feia una anàlisi sobre els processos de canvi introduïts per les noves migracions, se’m va asseure al costat una dona una mica més gran amb qui tenim vincles secundaris diversos però amb la qual no havia parlat mai a soles. La lectura se’m va fer llarga. Vaig fer un esprint per a enllestir-la ràpid i vaig aixecar de seguida la vista del paper de diari.

—Com va? L’altre dia vaig veure ta neta —li vaig dir—. No sabia que ja fos tan gran.

I, partir d’aquí, vam interaccionar durant una bona estona sobre les relacions familiars i la trajectòria recent de son fill, fins que va arribar una amiga i vam reestructurar els torns de paraula i ens vam endinsar en un altre tema de conversa.

Em pregunto què hauria passat si no hagués deixat de llegir i no hagués encetat un acte de parla amb la meua veïna ocasional. I la resposta és doble: la incomoditat hauria anat adquirint presència, cosa que m’hauria acabat impossibilitant la comprensió de qualsevol text, en primer lloc. I, a més, m’hauria perdut la recol·lecta d’una paraula molt singular que feia temps que no se’m creuava pel camí.

—Ara estic tranquil·la —em va explicar, ella—. Sé que mon fill està bé allà on viu. Tan gambalatxo que havia sigut!

Aquesta paraula sola va funcionar com un enllaç en línia; com un hipertext que em va conduir mentalment als episodis difosos per transmissió oral sobre les aventures diverses interpretades per un actualment pare novençà d’una xiqueta d’encara no un any. Això m’encanta del poble. La sensació constant d’haver llegit tots el mateix relat; de conèixer els protagonistes de capítols antics que no s’esborren mai de la memòria; d’entendre sempre entre línies el que es diu sense dir-ho explícitament. Aquesta és la part divertida de no tindre secrets.

En tot cas, per a entendre del tot què significa gambalatxo, en necessitareu algunes pistes. No el trobareu a l’Optimot, ni tan sols al DNV. És una paraula particular del tortosí, segons el DCVB, que serveix per a referir-se a una «persona de vida desarreglada o de mala conducta». Segons Massip,¹ tindria el sentit de «perdut, de mala conducta, que surt molt». És fàcil de veure que aquesta paraula no és una bona carta de presentació, però dita en boca d’una mare sona d’una manera menys pejorativa.

Un dia qualsevol prens un tallat i constates de nou que viure oberts al que passa ens reporta descobertes constants; que la comoditat es guanya camuflant-nos en l’entorn i que el dialecte tortosí és una pedrera sense fi.

1. Consultat a «El lèxic tortosí: història i present», tesi de doctorat de M. Àngels Massip,
dirigida per Joan Veny, 1991.

Teresa Tort, 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019), pàg. 183-184