Però, què voleu, cada setmana dono corda al rellotge que s’endarrereix i al que s’avança, romanalles d’una època en què la tècnica de rellotgeria era més precària i en què prevalia l’aproximació, i l’exactitud era només una probabilitat. Em sembla un tracte més raonable amb el temps. Minut endavant, minut endarrere, sovint tant és. Potser dic això perquè tinc el roc a la faixa que suposa el rellotge per satèl·lit, potser sí, però em sento més còmode amb rellotges que s’avancen i s’endarrereixen que no pas amb un de fidelitat matemàtica.

Miquel Pairolí, Octubre (Barcelona: A Contravent, 2010), pàg. 51

El que feia Gandhi, en ocasions, era dir que actuaria, però no deia que tenia preparat tot un rosari de substituts seus, per tal que, si el ficaven a la presó, poguessin posar un altre en el seu lloc automàticament per a la bona prossecució del moviment. No explicava aquesta mesura. Expressament la guardava clandestinament. Això vol dir que mai no has d’ensenyar totes les cartes, sempre t’has d’amagar un roc a la faixa i no per això enganyes ningú.

Lluís Maria Xirinacs, Filosofia i pràctica de la no-violència com a estratègia per a la transformació social (Maçaners: Abadia, 2009)