Josep Vicent Marqués

—Vinga, va, faça vosté un esforç, home de Déu!
   —Poseu-me una copeta —digué l’avi animant-se. I començà:
   —Això diuen que era un home, bé, era un home però no era un home, si enteneu per un home allò que es diu un home…
   —No ho conte així, que ho desgracia.
   —¿Que ho desgracie, jo?
   —Sí. ¿No veu que si diu que era un home però no era un home, ja es pot suposar que…?
   —Què?
   —Que serà covard, que no farà les coses com cal…
   —Ja. Però no és això, és que era un poc beato.
   —Conte, home, conte.
   —Bé. Això diuen que era un home…, però no em feu correccions que no ho contaré, eh? Això diuen que era un home que havia vist el diable. O siga que era un home que havia vist el diable un dia que anava a rentar-se la cara i les mans a la Font del Llentiscle…
   —Quina Font del Llentiscle? —preguntà el nét—. Hi ha Font del Llentiscle en aquest poble i al del costat i al de tres pobles més enllà. Quasi tots els pobles tenen Font del Llentiscle.
   L’avi es va ofendre.
   —Conta-ho tu, sabut, que tant saps.
   La concurrència va llevar ferro a l’incident.
   —Vinga, va. Una altra copeta de cassalla.
   —Això diuen que era un home i eix home havia vist el diable i eix home havia vist el diable a la Font del Llentiscle i eix home havia vist el diable a la Font del Llentiscle i el diable li havia dit «Ramonet», supose que és que es deia Ramonet, «et donaré el que vulgues», i eix home que havia vist el diable a la Font del Llentiscle i el diable li havia dit «Ramonet, et donaré el que vulgues» va contestar al diable: «Vull salvar-me», i a eix home que havia vist el diable a la Font del Llentiscle i el diable li havia dit «Ramonet, et donaré el que vulgues» i ell li havia contestat «Vull salvar-me» el diable va contestar: «Fins i tot això de salvar-te et puc concedir», i eix home que havia vist el diable a la Font del Llentiscle i el diable li havia dit «Vull salvar-me»… No si és que açò de contar rondalles és ben complicat…
   —És que no cal que repetesca. Diga les coses que passen, les noves sols.
   —Ah!, puc?
   —Sí, home.
   —Gràcies. És una ajuda. De veres que ho és. Bé, l’home va preguntar al diable què calia fer per a salvar-se i el diable li va dir: «Sedueix la dona de l’alcalde i faré que et salves». L’home va dir: «És impossible, sóc lleig, gran i pobre, i la dona del batle és jove, rica, bella i virtuosa». ¿Eh que ara vaig bé?
   —Sí.
   —Sí. Continue.
   —Molt bé. Ho fa vosté molt bé.
   —Gràcies. Així que el diable li va dir que allò no era problema, que a canvi de la seua ànima li faria seduir la dona del batle. L’home, que no era tan bajoca com semblava…
   —A mi no em semblava bajoca —digué el nét.
   —A mi, sí; calla o no continue. L’home va dir al diable: «No m’enganyaràs tu: si per salvar-me, cal que em condemne, hauré perdut el que més desitge». I el diable li va dir: «¿Saps tu què és l’eternitat?». I l’home va dir: «Sí, tot el temps del món i encara moltes vegades més». Respongué el diable: «Aleshores, hi ha temps per a salvar-se i per a condemnar-se. Si fosses home il·lustrat, sabries que eternitat partit per dos és igual a eternitat». I l’home…
   En això, el senyor rector que hi apareix i diu:
   —Alerta, fill meu, que eixa rondalla em sembla herètica.
   Els presents protesten:
   —Deixe-ho, don Cosé, és només una rondalla.
   —I hui ho fa bé.
   —Avant —diu el capellà.
   —Ja m’he perdut —diu l’avi.
   —Vinga!
   —No puc. No sé. Voleu que comence? Això era un home que havia vist el diable a la Font del Llentiscle…
   —Oh, no! —diuen tots alhora.
   —La culpa és del retor, que conste —diu l’avi.

L’endemà l’avi comenta:
   —Si no me n’havia oblidat. Si jo sí que la recordava. És que l’home del conte enganya el diable. Però no volia contar-ho. Hauria agradat al capellà.

Josep Vicent Marqués, «La font del llentiscle», dins Amors impossibles (València: Tres i Quatre, 1985), pàg. 53-56