Puc ben dir que ho he perdut tot menys el record i és sots aquest color que em poso a escriure. Jo sóc l’únic vivent de tots els qui hi vam anar i no quedarà posat en el paper per presumir ans perquè és la bona veritat de Déu. El meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, m’han dit moltes vegades que fóra bo que jo escrivís allò que ens va passar, atès que en sé. No diré pas que ells ho vulguin llegir car s’ho saben de cor i no entenen gran cosa en qüestions de llegir i escriure perquè ells mai no han anat amb els frares com jo i tot el que diré s’ho saben de memòria, de tants cops d’haver-m’ho sentit explicar i ara penso que potser m’han dit d’escriure-ho per veure si s’estalvien que els torni a sacsejar explicant-los-ho. O sigui que mentre em tinguin entretingut escrivint, que és prou difícil, no els marejaré amb la meva conversa de vell.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1968]), pàg. 27

La memòria, que ha estat tan menystinguda en la nostra pedagogia moderna, conserva, per contra, un paper absolutament bàsic en una cultura que ha d’aprendre a escriure a través d’un llarguíssim exercici de repetició mnemotècnica. És clar que, aleshores, la memòria pot esdevenir el pol contrari de la percepció crítica: allò que hem hagut d’aprendre de cor només es pot repetir tal qual (com quan aprenem a recitar un poema o a dir un text teatral) i no pot ser esmenat ni discutit.

Francesc Parcerisas, La primavera a Pequín. Un dietari (Barcelona: Quaderns Crema, 2013), pàg. 57