Definició
Etimologia
D’origen incert, possiblement d’una base preromana indoeuropea koukeiós, ‘cubell, dipòsit’, reduïda en romànic a cocciu. Vegeu aquí més informació sobre l’etimologia
Usos
A les cases hi havia un safareig petit per rentar, però no anava bé per rentar llençols i coses grosses. El que es feia era, el diumenge, posar la roba a estovar, s’agafava la pastilla de sabó i s’ensabonava. La pastilla amb el temps s’anava fent prima, i, quan ja no es podia agafar, es tallava en llesques primetes, es desfeia amb aigua calenta i es posava amb la roba a estovar en un bugader, un cossi de zenc gros i alt. L’endemà s’anava al safareig amb l’ajuda d’algú, i allí s’anava traient la roba del cossi, i semblava que no s’acabava mai.
Sílvia Alcàntara, «Als catorze anys em vaig trobar havent de treballar, cosir i sense poder fer teatre», dins Cròniques rurals (Barcino/Museu de la Vida Rural, 2011), pàg. 175—Calla, que estàs ferit —el mirà Angelines amb preocupació, mentre obria la camisa.
Albert Salvadó, Maleït català! L’ombra d’Alí Bei, I (Barcelona: Columna, 2004)
Don Santiago va tornar amb un cossi ple d’aigua i unes quantes benes. Angelines enretirà la camisa i començà a eixugar la sang. Li feia por descobrir l’abast d’aquella ferida i procurava fer-ho tot amb molta cura. El seu pare romania quiet, al seu costat, sostenint el cossi d’aigua que de seguida va prendre un color vermellós.
—Porteu-me més aigua neta —digué Angelines.
Tema de la setmana
El mot d’avui és un suggeriment de Carles Rocher, de Vilallonga (la Safor).
A Elna, és una GRESALA (o GREALA).
A Elna, de la mateixa família que COSSI, tenim COSSA que és una mesura de gra.
Ara, el mot COSSA emprat en expressions com ara: ‘anar a la cossa’ (anar rabent) o ‘ficar-li la cossa a algú’ (perseguir-lo) no hi té res a veure. Aquest és aparentat amb el verb ACOSSAR.
A Palafrugell, el cossi bugader antigament s’anomenava “tangí”, tot i que també se’l coneix com a “gibrell” o “gibrelleta”.
L’expressió “Tap de cossi”, ho diem a una persona molt baixa d’estatura.
“tap de cossi” és com “tap de bassa”, sembla que vol dir el mateix, oi? Suposo que perquè són taps amples i baixos. Hi esteu d’acord, a Palafrugell?
“tangí” és un curiós arabisme que campa per la Catalunya del nord. És realment viu avui a Palafrugell? De la gent gran o també dels joves?
Llocnou de Sant Jeroni. La Safor. Barranc del cossi. Això vol dir que la paraula no es perd.
Encara que no sigui de la mateixa qüestió, la paraula que actualment sembla que hom vol fer desapareixer és “GRAN”. En la definició del mot cossi, se’l qualifica de “GROS” i en els exemples es diu coses “GROSSES” i llençols “GROSSOS”. Allò que sigui contrari a PETIT, MENUT, XIC… és GRAN. Si que és GROS allò que sigui contrari a PRIM oi?
Benvolgut Joan de Barcelona, trobareu totes les respostes a les vostres interrogacions a la publicació següent de Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/blog/?p=2783
A la comarca de l’Horta del País Valencià el COSSI es presenta en dues formes o modismes: COSSI i FERRADA. Aquest darrer mot, FERRADA, és d’un ús molt més extens. De fet, ma mare sempre hi deia “ferrada”; ara bé, la família de la meua dona, originària de Manises, li deien i li diuen “cossi”. També hi ha un altre atuell que té la mateixa funció però de tamany o volum més menut que és la SAFA, que se la fa servir sovint per a la bugada i per a llavar o rentar roba, estris de cuina, etc. Fa temps, la “safa” era de metall, com el cossi o la ferrada, però a hores d’ara les fan de plàstic. Per altra banda, l’atuell que, generalment, la gent li diu “orinal”, car aquest és l’ús destinat, li diem “cossiolet”, o cossi petit; fa temps, era de material ceràmic o metàl·lic, però ara mateix només els he vistos de plàstic.
A ma casa sempre li hem dit ferrada al metàl.lic i llibrell o gibrell al de terrissa.
A ma casa –sóc de l’Horta– a l’atuell de la foto l’anomenem ferrada, si és de fang cuit, llibrell; si és més menut, safa, i si és més del doble d’alt i també de fang amb un orifici amb tap de suro que s’anomena aigüera, cossi.
A Xixona diem cossi, per més que és un terme que ha quedat en desús. Els cossis, els llibrells eren propis d’un temps on els sanitaris resultaven estranys.
M’agrada el terme -ferrada- perquè efectivament molts cossis i llibrells els ferraven en grapes quan es trencaven i açò ho feien uns homes que anaven itinerants pels pobles (en el Quadern Gris se’ls nomena).
Al meu poble diem el diminutiu de cossi “cossiet” a les petites jardineres, normalment de terrissa, que serveixen per posar plantes ornamentals