Joan Solà
A l’Adelaida, la Nausica, en Martí, la Laura, l’Isra, la Maria i l’Oriol
1. Un col·lega barceloní jove i bon filòleg em deia un dia que ell ja no havia “rebut” la distinció entre gran i gros i que utilitzava sempre el primer adjectiu. Només cal fullejar tota mena de llibres i fins algun diccionari o simplement escoltar per adonar-se que hi ha molta gent que li passa el mateix. En general són joves, perquè entre gent de la meva edat la distinció és dràstica en la majoria de casos, fins al punt de causar-nos sorpresa o irritació la confusió. Diria que aquests adjectius s’han de definir partint almenys dels següents paràmetres: si es tracta d’objectes físics o mentals, si l’adjectiu va anteposat o posposat al nom, si s’aplica a persones o no i si l’objecte es pot moure o no. Avui només parlarem dels objectes físics i de la mobilitat. Pel que fa als objectes físics, mesurables, diem gran per expressar una extensió, una capacitat o cabuda (mesura o visió d’un espai interior). I diem gros per expressar les dimensions externes, l’embalum (visió de l’exterior). Una casa, una sala (un cine), l’ajuntament d’un poble, un llac, un terreny que hem comprat en una urbanització només poden ser grans: els mesurem per allò que hi ha o hi pot cabre a dins. Però la pedra que se’ns ha posat a la sabata, una màquina de fotografiar (de les d’abans, ei), un ordinador, el telèfon mòbil o el sense fils, un llibre, un ganivet de butxaca o de cuina, una mosca, un ocell, un llum de taula, el tipus de lletra d’un rètol, un dit, un peu només poden ser grossos: només ens n’interessa l’embalum que fan, l’espai que ocupen. Ara, molts objectes es poden mirar o considerar de totes dues maneres: una taula és gran si ens hi cap l’ordinador, la impressora i cinc piles de llibres i revistes que no acabem de llegir mai, però és grossa si intentem pujar-la per un ull d’escala esquifit, ajudats d’un germà (alerta la ciàtica). Una capsa de cartró és gran si podem entaforar-hi totes aquelles piles de llibres que dèiem, i és grossa després, perquè ens fa nosa pertot arreu. Un cendrer és gros com a objecte (quan l’entaforem en un calaix o l’embotim en un prestatge perquè no fumem), però és gran si no l’omple en tota la nit aquest amic nerviós que no para de fumar. Un paraigua és gros si, plegat i tot, no ens cap enlloc, i és gran si quan plou ens hi aixopluguem marit i muller. La motxilla és molt grossa si no ens cap als peus quan dormim al refugi, i és gran si hi podem portar la bíblia en vers. Una porta és gran si deixa molta obertura, però és enormement grossa si us la voleu col·locar vosaltres (no us ho aconsello pas) i l’aneu a buscar a un magatzem amb el vostre cotxe, per més gran que el tingueu. De la roba diem pràcticament sempre gran: unes sabates ens van grans (també diem que són grosses quan les duu el pallasso), un jersei, una gorra, uns guants, una camisa, uns pantalons ens són grans. Unes ulleres ens van grans, però són massa grosses per portar-les en certes butxaques (o més aviat butxacons). Un gelat, un robí, una fitxa del dòmino, una truita a la francesa i l’ou amb què la feu són sempre grossos. Una plaça és gran, i fins un carrer (el carrer Gran existeix en molts llocs).
He observat que un objecte físic només pot ser gros si es pot moure: un núvol, una pedra; però no una muntanya o serralada (que serà vasta, enorme o gran); ni un xalet, un edifici, encara que només ens n’interessi l’embalum que fan (no pas la capacitat). Malgrat tot, en altre temps no devia ser igual, perquè hi ha topònims com Montgròs. I a certs objectes els escauen més o exclusivament altres adjectius: un ordinador (no com a objecte) serà potent o de molta capacitat, la muralla xinesa és llarga, imponent, aclaparadora (no veig què voldria dir gran, i grossa és impossible per la immobilitat), un fil és llarg, una serp és grossa i llarga.
2. Un cop fetes les distincions entre aquests adjectius aplicats a objectes físics, els proposo deures. No poden dir que n’abusi: és la primera vegada que els en poso. Recordin que diem gran per expressar una extensió, una capacitat o cabuda (mesura o visió de l’interior); i que diem gros per expressar les dimensions externes, l’embalum (visió de l’exterior). Recordin també que hi ha noms que no accepten aquests adjectius o els en escau més un altre. Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. Em poden dir el resultat al correu sola@lincat.ub.es i jo procuraré respondre’ls en un altre article. (Però dijous vinent veurem els altres paràmetres que dèiem l’altre dia.)
1 Un portamonedes, 2 un quadre d’un museu, 3 una caixa d’estalvis, 4 un bitllet de banc, 5 un plat, 6 una cullera, 7 una forquilla, 8 un got, 9 la fusta de tallar llonganissa, 10 un porró, 11 una copa de xampany, 12 una ampolla, 13 un bistec a la planxa, 14 una síndria, 15 una oliva, 16 uns espàrrecs amb maionesa, 17 una llesca de pa, 18 una barra de pa, 19 una barra de torrons, 20 un panellet, 21 un pastís, 22 la pastisseria on ho compreu, 23 un cogombre, 24 una cervesa, 25 una nevera, 26 un calaix del congelador, 27 el gerro de la llet, 28 les estovalles, 29 els estalvis, 30 les setrilleres, 31 una bufanda, 32 una corbata, 33 un botó de la camisa, 34 un cinturó, 35 la sivella del cinturó, 36 l’anell de prometatge, 37 una catifa, 38 el barret que dueu a l’estiu, 39 una agenda, 40 una pàgina de l’agenda, 41 un calendari de paret, 42 un full del calendari, 43 un foli solt, 44 el porta-retrats del capçal del llit, 45 un calaix de la calaixera, 46 la calaixera, 47 la butxaca de la camisa, 48 la grapadora, 49 el ratolí de l’ordinador, 50 un disquet, 51 un CD-ROM, 52 una disquetera, 53 un disc dur, 54 la cartera on duen l’ordinador portàtil, 55 un bolígraf, 56 un endoll, 57 la paperera, 58 el rellotge de polsera o 59 de paret, 60 una piscina, 61 una finestra, 62 un totxo, 63 una rajola del bany, 64 un lavabo, 65 una aixeta, 66 el raspallet de les dents, 67 la basculeta del bany, 68 el tamboret del bany, 69 la cambra de bany, 70 les cortinetes de la finestra, 71 un prestatge, 72 un llit, 73 una butaca de braços, 74 un cotxe, 75 una garrafa, 76 un fil elèctric, 77 els estenedors que poseu al balcó, 78 un penja-robes d’armari o 79 de peu, 80 una joguina de Reis, per exemple 81 una nina, 82 el paquet on la regaleu, 83 la galleda de les escombraries, 84 el contenidor del carrer, 85 el radiador de la calefacció, 86 l’estufeta elèctrica, 87 el rètol del supermercat, 88 un bosc, 89 un jardí, 90 una jardinera, 91 un test, 92 una corona de rei, 93 el nas, 94 la boca, 95 els ulls, 96 la cara, 97 el front, 98 les dents, 99 l’orella, 100 l’esquena, 101 el cap, 102 les mans, 103 les cames, 104 la persona, 105 un forat fet amb un percutor, 106 un clot, 107 un toll d’aigua de pluja, 108 una arcada, 109 una cova de la muntanya, 110 un avenc, 111 una bicicleta, 112 una moto, 113 un camió, 114 un avió volant, 115 la grua de les obres, 116 la ràdio del cotxe, 117 un taronger (l’arbre), 118 un pàrquing, 119 una plaça del pàrquing, 120 la caseta o armariet individual que hi ha al pàrquing, 121 uns esquís, 122 les botes d’esquiar, 123 els mitjons, 124 els bastons (no digueu pals, sisplau), 125 una pista vermella, 126 el resguard del forfet que porteu penjat al coll, 127 el mar, 128 un pal de la llum (o 128 la torre metàl·lica o de ciment), 129 una enciclopèdia, 130 el sol, 131, la lluna, 132 una galàxia, 133 un iceberg, 134 una illa, 135 un arxipèlag, 136 el mar Menor de Múrcia, 137 la cínica muralla d’Israel contra els palestins.
3. Deia l’altre dia que calia distingir entre objectes físics i objectes no físics (mentals) i entre l’adjectiu anteposat o posposat. Aquesta segona circumstància té bastanta relació amb la primera. Gairebé des dels dies de l’escola primària sabem la diferència entre És un gran senyor, un gran metge, una gran actriu, una gran dona, un gran palau i És un senyor gran, etc. (És curiós que als manuals i als mestres els caigués la bava parlant d’aquest fet i no s’adonessin d’altres de tan o més “interessants”.) En aquests casos l’adjectiu posposat indica realment grandària, però l’anteposat no: aquest pondera la condició, els mèrits (de senyor, d’actriu, de dona) o les qualitats en general (d’un palau). Però crec que amb gros no es produeix el contrast: i diria que no se’n parla enlloc. I amb gran potser tampoc no hi ha contrast amb objectes mentals (no físics), simplement perquè aquests objectes no tenen relació amb la grandària (física). Un esforç, un disgust, el poder, un desig, un negoci, la paciència, la bondat, l’alegria i la tristesa, la saviesa, la velocitat, una festa o una celebració, un mal són objectes mentals. Doncs una gran bondat i una bondat molt gran diria que són equivalents; i que l’anteposició de l’adjectiu és ara més habitual o normal. No em comprometo més, perquè podria relliscar: aquí hi ha un tema lingüístic complex.
En principi els objectes mentals, com que no hi compten les dimensions físiques, sembla que haurien de demanar gran, que és un adjectiu més neutre, menys precís; i això tant en posició anterior com posterior al nom. I, en efecte, diria que aquest és el cas per a proporcions, poder, paciència, velocitat, bondat: diem un tirà de gran poder o de poder molt gran. Però amb altres noms les meves notes i la meva intuïció em mostren alguna vacil·lació: “és un miracle dels grossos” (Marià Aguiló, 1868), “cal evitar d’establir un divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua parlada” (Fabra, 1927), “Tenim, doncs, una grossa tasca a fer” (Fabra, 1934), “un gros escrúpol” (Coromines); Aguiló defineix baluern com a “tro, gran soroll”, i Fabra el defineix com a “tro, gros soroll”; amb pena, preocupació, aflicció, fortuna (de diners), escrúpol, disgust, inconvenient, terrabastall, desig, negoci, obstacle, festa i potser amb esforç, dificultat, mal, alegria, tristesa, benefici, perjudici em sembla que gros també hi pot ser, davant o darrere, encara que potser de manera més marginal; però en certs casos diem més aviat gros: Hi haurà festa grossa.
Amb aquests noms, gros s’usa també en una altra estructura. És construcció normal És un gran enemic nostre, un gran miracle, però no És un enemic nostre gran ni potser És un miracle gran (és més normal amb un reforç de l’adjectiu: És un enemic o un miracle molt gran). En canvi, sí que diem normalment “És un enemic o un miracle dels més grossos”. Com dèiem l’altre dia, amb certs noms (sense excloure els anteriors) podem recórrer a adjectius no tan monolítics o generals, però això ja són figues d’un altre paner: una forta resistència, una importància cabdal, una festa lluïda, un pendent considerable o molt rost, un mal dolent, una saviesa autèntica, un lloguer elevat o de vampir o d’escanyapobres, Hem fet un negoci rodó, Té un desig molt vehement de menjar torrons, Ens ha posat una condició insuperable.
Encara ens falta algun detall no secundari, que veurem dijous vinent. Però ara ja tenen prou elements de judici per mirar-se els diccionaris: a veure què hi descobreixen de més o de menys o de diferent, de millor o de pitjor.
4. Ja fa mig any que vam dedicar uns articles als adjectius gran i gros. Uns quants lectors van tenir la paciència d’aparellar-los amb una llarga llista de 137 noms. Una de les lectores hi va implicar els seus alumnes de català. Jo hauria volgut tancar la qüestió tot seguit, però no trobava el moment d’ordenar les respostes, amb les observacions que m’hi feien, i sobretot em calia rumiar què havia de respondre. Aquests lectors eren Antoni Arnal, Tomàs Costa, Jaume Font, Jaume Gabarró, Mariacarme Ballester, Pere Saumell, Júlia Torrent i Laia Vila. Llevat un cas de 24 anys, els altres ronden els 50, i són tots catalanoparlants del Principat. Posem-hi punt final abans no se’ns tiri l’estiu a sobre.
En molts casos podem dir gran o gros segons com vegem l’objecte, i de vegades podem dir gros si l’objecte es pot moure (un núvol), altrament diem gran (una muntanya), deia jo en aquells articles. Antoni Arnal em diu que no veu que la mobilitat hi compti: una illa en principi és gran (com un poble o una sala de cine o un pis: hi veiem la cabuda), però si només la considerem com un obstacle contra el qual s’estavella un vaixell, aleshores podem qualificar-la de grossa. Més curiós encara: la nostra Terra nosaltres només la podem veure o concebre gran (és l’espai on vivim i ens movem), però si en parlem com a objecte sideral entre els altres, aleshores evidentment serà grossa. Un arbre en general és gros (objecte), però serà gran si ens fa ombra benigna durant la migdiada a la meitat de la colla que hem sortit a dinar i fer tabola a l’agost. Una catifa és gran si la despleguem, però és grossa si la veiem enrotllada. D’acord. Doncs aquest principi és el que regeix en la majoria d’aquells casos, amb objectes físics. Vegem-ho.
Només poden ser grans una caixa d’estalvis, una pastisseria o un supermercat, una piscina, la cambra de bany, un bosc, un jardí, una cova, un pàrquing o una plaça de pàrquing, el mar, una galàxia (però el sol i la lluna, etc. els veiem grossos), un arxipèlag o una illa (amb la precisió que hem dit; però un iceberg és gros); un grup de gent, un club. Només poden ser grossos una síndria, un plàtan, un espàrrec, el ratolí de l’ordinador, la grapadora, un bolígraf, un totxo, una bicicleta o una moto, la ràdio del cotxe, els petards de Sant Joan, les gotes d’una tempesta d’estiu o les llàgrimes d’una pena molt profunda. Diem en general que són grossos el nas, la boca, les orelles, els ulls, el cap, els peus, les mans; la cara també, però tant la cara com el front com l’esquena serien més aviat amples, etc. I jo opino que en gramàtica generativa hauríem de parlar de “PRO gros”, encara que el costum, poc controlat, ens ha fet usar l’altre adjectiu. Apliquem altres qualificatius a objectes com un fil (llarg), les cames (llargues, gruixudes, robustes), un avenc (profund, llarg, etc.), uns esquís (llargs, amples, també grossos), uns bastons o una pista d’esquí (llargs), una muralla (llarga, alta, gruixuda, ampla, robusta), un petó (ben fort o sonor), una pudor o fortor (intensa, forta). Però són o els veiem grossos o grans tota una sèrie d’objectes, segons que en considerem, respectivament, l’embalum que fan (si els hem de traslladar o encabir en un lloc, etc.) o la cabuda que tenen: un camió, un armari o un calaix d’armari, una corona de rei, les botes de caminar o esquiar o les més humils sabates (però els mitjons ens van grans o els hem de comprar més grans, com la camisa o el jersei: ara, aquestes peces, si les pleguem, poden ser un paquet massa gros per posar-lo en una maleta que ja és plena). El cor d’un animal que escorxem és gros, però el nostre cor de vegades és gran i generós. Fabra definia un cove com un “cistell gran” (hi veia la cabuda); però un altre lexicògraf el defineix com un “recipient portàtil gros” (és a dir voluminós). I, en fi, que una coral d’aficionats com ara La Fontana sigui capaç de cantar els sis Nocturns de Mozart és un gran què, sí senyor.
Articles de Joan Solà publicats originàriament al suplement Cultura
del diari Avui, 4, 11 i 18 de desembre del 2003 i 24 de juny del 2004
Comentaris recents
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...
cosí prim, cosina prima
Segons l'Alcover, els cosins prims o segons són e...
a quin sant?
Diria que "a sant de què" és un calc del castell...