Per als catalanoparlants d’origen castellanoparlant, ‘botiga’ recorda massa ‘farmàcia’. A més a més, botica és una paraula cada dia més en desús, pròpia del segle XIX, del Madrid de Galdós i Mesonero Romanos. Per aquesta raó sospito que, d’una manera inconscient, una colla de catalans refusen ‘botiga’ i recorren a la paraula que els és més habitual: ‘tenda’, degut a tienda. Com ho diuen els valencians i els de les terres de l’Ebre.

Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar (Barcelona: Pòrtic, 2018), pàg. 207

En aquest poble —amb el permís de l’Associació de Dones—, la carnisseria, els forns i les botigues de queviures són les institucions femenines per excel·lència. Estan repartides de manera que, per fer tot el recorregut, has de passejar-te per un cinturó intern que balla més o menys concèntric a la ronda perifèrica. Aproximadament a mig camí entre la Pastisseria i el Forn, hi penja la Plaça, i els dies que hi ve el Peix o alguna parada de roba o de sabates ja es pot dir que tenim un circuit comercial arregladet.

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: RBA La Magrana, 2011)