tenda

 
Actualment, en molts carrers de Barcelona se senten frases com ara la següent:

   —Aquesta tarda me’n vaig de tendes.

A banda que és un calc furibund de irse de tiendas (abans dèiem ‘me’n vaig a comprar’, ara ‘me’n vaig de compres’), ‘tendes’ substitueix —o suplanta— ‘botigues’.

   —Que no és català, ‘tenda’? —pregunta una senyora amb uns palpissos respectables des d’un extrem de la sala.
   —Ho és, senyora. Només ha d’obrir el DIEC —responc sol·lícit i tot seguit bec un glop d’aigua.

2 f. [LC] Establiment on es venen al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres. Escombres? En trobaràs a la tenda.

   —Una funerària, seria  una tenda? —pregunta un home ullerós assegut davant de tot.
   —Sí, s’hi venen ‘altres gèneres’.

«Un carrer comercial, amb moltes tendes». Això, pel que recordo, a Barcelona no es deia. Dèiem —i encara ara alguns ho mantenen— ‘botigues’. Una botiga és un establiment comercial, on es venen articles a la menuda. ‘Al detall’, en un castellà impecable i normatiu, segons el DRAE:

   loc. adv. Al por menor.

L’antònim és ‘a l’engròs’, en castellà, al por mayor, al mayor. En alguns barris de Barcelona està escrit en xinès. Al Fort Pienc només m’atreveixo a endinsar-m’hi acompanyat del sinòleg Manel Ollé.

‘Botiga’ es ressent de la proximitat del castellà botica. Un cas clar de falsos amics —o amics traïdors—. Per si no ho coneixen, els falsos amics són aquelles paraules de dos idiomes que s’assemblen molt i que, alhora, tenen sentits que no coincideixen. Per què, què és una botica?

   f. Farmacia, laboratorio y despacho de medicamentos.

És el que en català antigament n’havíem dit ‘apotecaria’ —una paraula que ens convida a la broma descordada— i ara en diem ‘farmàcia’. El DRAE ens comunica que a l’Aragó botica també és una tienda de mercader. A la Corona d’Aragó tot s’encomana.

Per als catalanoparlants d’origen castellanoparlant, ‘botiga’ recorda massa ‘farmàcia’. A més a més, botica és una paraula cada dia més en desús, pròpia del segle XIX, del Madrid de Galdós i Mesonero Romanos. Per aquesta raó sospito que, d’una manera inconscient, una colla de catalans refusen ‘botiga’ i recorren a la paraula que els és més habitual: ‘tenda’, degut a tienda. Com ho diuen els valencians i els de les terres de l’Ebre.

El català de Barcelona es va valencianitzant en molts aspectes. No a causa del pes del valencià, que no és important a Catalunya, sinó dels castellanismes presents i acceptats en el valencià.

‘Tenda’ s’està imposant amb contundència. Un dia d’aquests arribarà el ‘tender’. A partir d’aquest moment, el desdeny habitual s’abocarà sobre l’esperit tender dels catalans, en comptes de l’esperit botiguer. Que és un concepte molt útil perquè n’acostumen a fer befa els imbècils.

botiga

 
Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar, amb dibuixos de Marc Torrent (Barcelona: Pòrtic, 2018), pàg. 206-207