Josep Carner
En veient caure les fulles,
a la llum parlo corrents:
Cel que les tardors ataquen,
no t’hi tornaries gens?
Vull el sol un que ens retorni
les cantades i les flors,
amb un riure en cada eixida
i un amor en cada enclòs.
Em farien massa angúnia
el boiram, la neu, el glaç,
la gent sota el fred, gelada
i amagada fins al nas.
Vull coets de part de vespre,
joia nova, cants ardents
on ressoni, llesta i franca
la gatzara dels vivents.
Vull delers i serenates
i cançons d’enamorats
i, a la fi d’un raig de lluna,
els poetes inspirats.
I tot d’una, a l’aire lliure,
joia nova i molt de sol,
o si no, d’una vegada,
vaig a l’Àfrica d’un vol!
Josep Carner, Bestiari (1964)

Comentaris recents
pèlag
El diccionari normatiu ha admès les dues formes, ...
d’ara endavant
A Valéncia diem "d'ara en avant" sense la "de"....
fer safareig
Jo, de petita, estiuejava en un poble i anàvem a ...
saber quin pa hi donen
No pensava que l'expressió "quin pa s'hi dona", t...
alenar
Segons Eugeni S. Reig a El valencià de sempre...